QUAN ELS REIS ENS DEIXAVEN MOCADORS

05.01.2014 | 00:00
QUAN ELS REIS ENS DEIXAVEN MOCADORS
QUAN ELS REIS ENS DEIXAVEN MOCADORS

Aquest vespre anirem a esperar els Reis Mags que vénen d'Orient. D'il·lusió no en faltarà. Tant per part dels petits que, enarborant el seu fanalet, cantaran la tradicional cançó, com dels que els acompanyaran. I també hi participarem, en certa manera, aquells que ja no tenim ni néts en edat de portar el fanalet. La il·lusió d'avui hi serà, com en els anys anteriors i fins i tot com els temps en què no es parlava de crisi, temps que ja ens semblen molt ?llu?nyans. Però demà, a l'hora d'obrir el balcó, en una bona part dels balcons es notarà que no vivim en temps d'eufòria. Es faran notar les retallades i l'exigència d'austeritat. En els paquets que hi haurà en un bon nombre de balcons es farà present tota la problemàtica que estem vivint. Però això no és pas nou. S'han viscut llargues temporades en què només es parlava de crisi en les altes esferes polítiques i econòmiques, perquè la major part de la població vivia sempre en l'austeritat, la necessitat de l'estalvi, i molts en situació de pobresa. I com que no havíem tingut ocasió d'experimentar millors nivells de vida, ja semblava que allò era normal. Per això no es parlava de crisi, ja que el que ara considerem crisi abans era la normalitat per a una gran part de la població.
Però en les darreres dècades del segle passat hem tingut ocasió de provar un altre ambient, un altre sistema de comptar. Els qui tenim l'experiència anterior, els que visquérem alguns anys de la primera meitat del segle XX, aquella nova situació ens semblava que era com viure a Xauxa, era el moment de lligar els gossos amb llonganisses, de tirar la casa per la finestra, d'estirar més el braç que la màniga. Podíem creure que s'havia complert el pronòstic que arribaria un temps en què ho tindríem tot pagat. I aquell bon viure, si es pot considerar bon viure, per ara s'ha acabat. I no sabem si algun dia es recuperarà, i en cas que així sigui, quants anys pot tardar, i quantes vegades passaran els Reis en un clima de moderació i de contenció.
En aquell temps en què la majoria de la població vivíem del treball dur, amb l'austeritat, l'estalvi, la parquedat, la frugalitat, els Reis deixaven coses útils. Que no fossin de preu elevat i que fessin un bon servei. I una cosa que no solia faltar en cap balcó eren els mocadors. Ja era tradicional parlar dels mocadors dels Reis. I els dies previs a l'arribada dels Mags, de la mateixa manera que podíem veure aparadors ben proveïts de joguines, també es presentava un variat estoc de mocadors.
Es parlava de mocador de butxaca per distingir-lo d'altres tipus de mocador, que tot i portar el mateix nom genèric, eren ben diferents. Hi havia el mocador d'abric, que, a l'hivern, moltes senyores usaven per estar per casa com a manteleta, i també s'hi embolicaven les criatures petites; el mocador de fer farcells era una peça quadrada prou ampla per poder empaquetar el que convingués; el mocador del coll, per fer funció de bufanda o també de corbata. El mocador del cap especialment de color negre era usat per les dones del medi rural, sobretot les de més edat. En dies molt freds d'hivern, a la ciutat, o a l'estiu a la platja també es veien mocadors protegint la testa de dones de totes les edats; en aquests casos eren mocadors estampats i de colors vius i llampants.
De mocadors de butxaca n'hi havia de moltes classes. Principalment es distingien els d'home dels de dona. Una cosa que no he entès mai és que els mocadors d'home haguessin de ser més grans que els de senyora. Cosa que també passava amb els paraigües. Ni en un cas ni en l'altre no hi veig la justificació. Els mocadors es confeccionaven amb teles de diverses qualitats. Els de tela de lli o de fil s'usaven especialment quan s'estava refredat i se n'havia de fer un ús constant amb el perill que s'encetés la pell. També variava el color i si eren estampats o amb sanefa, o totalment blancs. La gent del medi rural solien usar l'anomenat mocador d'herbes. Era una peça bastant gran, i amb un estampat de formes vegetals, que era el que justificava el seu nom.
La funció principal del mocador de butxaca era, com el seu nom indica, la de mocar-se. Però també tenia altres usos, per la qual cosa se'n solien portar dos exemplars, un per la funció essencial i l'altre per a les restants dedicacions. Amb el mocador s'eixugaven els ulls llagrimosos, es netejaven els vidres de les ulleres. Gent senzilla i que no usaven cartera ni moneder, hi embolicaven el seu tresor, consistent en unes poques monedes, més de les de coure que de plata. Fent voleiar un mocador s'acomiadava un familiar o amic que emprenia un viatge, en vaixell, o en tren. També amb una mocadorada es pot victorejar o refusar un esportista, un equip, un entrenador, o un àrbitre. El mocador podia ser també exclusivament decoratiu, com era el cas del que alguns portaven fent-lo sortir del butxacó de l'americana. O les senyores aguantant-lo en la mà d'una manera ben estudiada, i a vegades deixant-lo caure amb la finalitat que el recollís el jove que la perseguia.
En les esglésies alguns senyors utilitzaven un mocador per protegir els camals del pantaló, en agenollar-se. Altres ja portaven un agenollador confeccionat amb els retalls resultants d'escurçar els camals d'uns pantalons. I encara n'hi havia de més luxosos, de cuir repussat. Una senyoreta que vivia a la plaça de l'Oli tenia una cura molt especial a confeccionar aquests agenolladors repujats. Objectes que algunes noies o senyores encarregaven als Reis que portessin als seus respectius promesos o marits.
Quan la Devesa era el passeig d'estiu dels gironins, podíem veure senyores que abans de seure en un banc hi estenien un mocador, per tal de protegir les faldilles. En una ocasió en què el Teatre Municipal estava ple de gom a gom per escoltar un destacat conferenciant, aquest, en plena dissertació, es notà molest amb la dentadura i traient-se de la butxaca un mocador blanc i impol·lut, se l'acostà amb un gest elegant a la boca i es deslliurà de l'inoportú adminicle, continuant amb més comoditat la seva peroració.
Fa una trentena d'anys, vaig ser testimoni de la utilització del mocador com a eina política. Prèviament a la celebració d'una negociació entre un ministre i el representant d'una altra institució, el ministre reuní els seus col·laboradors que l'havien d'acompanyar i entre altres advertències i recomanacions els va dir que si mentre un d'ells estava manifestant la seva opinió, veia que ell es treia el mocador del butxacó, entengués que el que deia era inoportú, i que obrés en conseqüència.
Actualment els mocadors de paper han suplantat els tradicionals, talment com el paper-moneda ha substituït les monedes de plata. Si avui els Reis haguessin de deixar mocadors, en una majoria de balcons s'hi trobarien els de paper. Però en alguns balcons privilegiats n'hi deixarien dels fins dels bons, com aquells torrons dels Quatre Cantons, que demanàvem quan anàvem a esperar els Reis, amb el fanalet, ara fa més de vuitanta anys.

Enllaços recomanats: Premis cinema