EMPAT?...´EPPUR SI MUOVE´

06.01.2014 | 00:00
EMPAT?...´EPPUR SI MUOVE´
EMPAT?...´EPPUR SI MUOVE´

Després que s'anunciés el contingut de la pregunta pel referèndum previst per al proper novembre, s'han publicat algunes enquestes en les quals aparentment es registra un empat entre les posicions favorables i contràries a la independència. Aquest suposat ajustament dels resultats ha donat ales als partidaris de la "tercera via" per albirar un canvi de tendència amb frenada de l'opció independentista. Més, quan cap un 60% dels consultats "encara" acceptarien la hipotètica concessió de l'Estat espanyol d'un nou estatus amb blindatge de competències i amb un pacte fiscal. La gran repercussió que han causat en el mapa comunicacional els resultats dels sondejos comentats em porten a fer tres reflexions per compensar determinades interpretacions interessades:
1.- No s'hi val a badar: Es confirma que la doble pregunta sembla un encert tàctic decisiu per assolir un compromís històric cap al procés d'autodeterminació entre la dreta i l'esquerra. Però també representa una dificultat afegida per assolir una majoria independentista clara i indiscutible, ja que tant el resultat del "no" a la primera pregunta como el de "sí-no", a la segona, se sumen ara (i se sumaran en el seu moment), sense cap discerniment, com a vots en contra d'un Estat català homologable dins el concert de les nacions lliures.
Fixem-nos que els "vint punts" que guanya l'opció favorable a l'"Estat propi (?)" a l'opció del "no absolut" (primera pregunta) en les enquestes indicades, coincideix amb la diferència entre el sí i el no a la independència en anteriors enquestes publicades en els mateixos diaris fa pocs mesos amb pregunta única i binària (sistema escocès). Ergo, molts catalans que segurament preferirien el sí al no en una pregunta única, passen a computar-se com "no a la independència" en quedar-se encallats en el calaix de sastre de l'opció d'un estat propi, però dependent.
2.- La minoria poc silenciosa: Aquesta dificultat afegida que suposa el sistema de la doble pregunta queda contrastada pel fet, al meu entendre molt significatiu, que el resultat del no a l'estat català de l'enquesta publicada a La Vanguardia (36,6%) coincideix quasi exactament amb el total de vots (36,1%) que aquesta mateixa enquesta dóna als partits unionistes (PSC, PP, C's). La qual cosa suposa, objectivament, un indici vigorós que aquesta "opció del no absolut" ha arribat al seu sostre: En el cos dels votants catalans, no té calador on pescar més vots en contra l'Estat propi. A més, hom pot comprovar (resultat de les eleccions al Parlament, del sondeig del CEO i de multitud d'enquestes publicades en mitjans catalans i espanyols del 2012 ençà) que els tres partits del brindis constitucional, des de fa més d'un any, es van repartint els vots entre ells sense increment, ans el contrari, del resultat aconseguit en conjunt en els comicis del novembre de 2012 . Aquí sí que hi ha una frenada comprovada.
Observant amb projecció històrica el fenomen que es registra en l'espai del no constatem que igualment com fa cent anys, l'eclosió d'un compromís històric del catalanisme polític (en aquell moment la Solidaritat Catalana que més endavant va donar lloc a la Mancomunitat), produí que el partit radical lerrouxista (C's n'és avui el seu transsumpte com proclama Arcadi Espada) amb un discurs de superació del vigent status quo polític, fagocités els partits tradicionals dinàstics (actualment PP i PSC) fins a abocar-los a opcions residuals. Així, segons en els sondeigs que comentem, el partit del govern i el partit de l'oposició espanyols (ocupen el 85% de Las Cortes) representen plegats un escassíssim 20% dels vots catalans (per a més inri els seus líders arriben a un desprestigi tal que són suspesos per llurs propis votants, que puntuen amb més nota el jove líder de Ciutadans). Ens trobem, doncs, davant un canvi polític estructural de les alternatives electives produït per un desvetllament de la Causa catalana anàleg al produït al segle passat, tant al seu inici (Solidaritat Catalana i Partit Radical) com als anys 30 (ERC i Lliga) que porta a la demolició quasi total del sistema de partits de l'Estat espanyol al Principat.
3.-E la nave va: El que no pot amagar la cuina dels sondejos són dues conclusions que demostren la bona salut de la Causa. En primer lloc, els partits que han subscrit el compromís històric sobre la consulta (CiU, ERC, ICV-EA i CUP) han ascendit en les enquestes en conjunt fins al 62% dels vots al Parlament (3 punts més que en les eleccions de 2012), la qual cosa suposa que, en la pitjor de les hipòtesis demoscòpiques plantejades, ja arriben als 90 escons (2/3 parts de l'hemicicle) majoria qualificada que exigeix l'Estatut actual per a la modificació dels seus preceptes.
En segon lloc, és destacable que entre els que voten l'opció "sí-sí" a la consulta (44,9 %) i els que voten a partits amb programa sobiranista (62%) existeix un decalatge de quasi 18 punts. Així, doncs, el "sí-sí" encara té molt terreny a guanyar, sobretot si tenim en compte que, com hem vist, molts dels que dubten o recelen sobre la independència encara confien en la tercera via espanyola. Confiança que molt ens temem (és un dir) no trigarà gaire a veure's defraudada. Com van dir en públic els líders d'UDC i d'ICV, el seu vot final a la consulta el decidirà la posició de l'Estat espanyol respecte a permetre la celebració d'una consulta legal. Hipòtesi impossible (Rajoy i Rubalcabadixerunt).
Un altra variable demoscòpica impactant: la pujada dels votants que manifesten un sentiment identitari català fins arribar al 56,5 % (25,5% expressen un sentiment d'identitat preferent i per un 31%, el sentiment és exclusiu), contra només un 5,8% de votants que es declaren només o preferentment espanyols i un 37% que es manifesten tant espanyols com catalans (opció fa poc netament majoritària (més del 50%) però ja en contínua i franca davallada a cada mostra que es va publicant).
A més, el sí a la independència és el vot decidit altament majoritari per a la franja dels més joves (18-29 anys) i dels qui tenen més alta preparació acadèmica (en els dos casos entorn del 60% dels vots). És a dir, per als sectors més actius i capacitats tecnològicament i per tant amb més capacitat d'influència i de mobilització en les xarxes socials, que, com és sabut per recents experiències internacionals, són el factor determinant per articular i mobilitzar la població davant canvis polítics decisius.
En definitiva, mal que pesi a molts, les xifres de les recents enquestes publicades (despullades de coccions més o menys interessades), anuncien que la "nave va", i ateses les circumstàncies objectives comentades, té un futur molt esperançador gràcies la intransigent obstinació de l'Estat espanyol i dels seus corifeus mediàtics a negar la paraula al poble català.

Enllaços recomanats: Premis cinema