Ara que cada un de nosaltres estem començant un nou capítol anual, del nostre privat i impublicable llibre de la vida, suposo que toca parar cinc minuts per veure com un es planteja aquesta nova campanya de viure tres-cents seixanta cinc dies més. Quan t'atures a pensar en el que has viscut i el que hauries volgut viure, en com ho has fet i en com t'hauria agradat realment fer-ho, quan planifiques desitjos i afrontes realitats, t'adones que tot finalment és un exercici bastant inútil, i el que és encara pitjor, que tot es mou dins la humana escala mètrica, estúpida i gens profitosa que va de l'èxit al fracàs.

A mi professionalment sempre m'ha interessat més el fracàs que l'èxit. Els meus projectes personals teatrals sempre s'han decantat en l'exploració dels universos íntims dels perdedors, dels que han sofert, dels desequilibrats, dels que tenint o sense tenir, no han tastat una pau interior regular i acompanyada. En el món de l'artista, l'èxit i el fracàs no se solen correspondre amb la concepció que tenen d'aquests termes la resta de mortals. Potser perquè he conegut personatges exitosos per la societat que quan tancaven la porta de casa seva se sentien íntimament molt fracassats; o al revés, desconeguts creadors, professionals de la invisibilitat, que tenien un somriure constant i no perdien ni un sol segon a valorar la seva grisa existència; potser per aquesta sort d'haver navegat entre les aigües turbulentes i pacífiques del reconeixement, sento que el secret de tot plegat, la clau de l'equilibri, segur que no es troba en la reflexió del viscut ni el la planificació dels teus desitjos.

La fórmula màgica es troba en el present i en la manera com el gestiones. A saber treure l'aspecte positiu del que et toca viure a cada instant. El passat és terra cremada i el futur és impossible fins que no es fa present. L'ara és meravellós si ho sabem veure. Està clar que cal una pràctica i una voluntat. Segurament alguns diran que no és tan fàcil perquè la motxilla del que hem estat, a vegades pesa en excés, i el desig d'un mon millor és una temptació massa llaminera per no caure en anhels que fan mal. Però ara que comencem un any clau en la nostra vida privada i col·lectiva, ara que som els protagonistes de la pel·lícula L'any que vàrem viure perillosament, només tenim una certesa, que el dia a dia, és el que viurem, i per tant l'hem de gestionar amb calma i serenor. No hi ha èxits i fracassos, hi ha dies desaprofitats o inoblidables.

En tot cas, triomfem o fracassem, si ho fem sabent que ha estat per la suma de dies viscuts en plenitud i conscients, ningú, ni nosaltres mateixos, ens podrem reclamar res. I ara, a treballar per demà, perquè en aquest món de bojos, la setmana vinent encara és massa lluny!