Només seran uns dies

06.01.2014 | 06:30

En el passat vaig viure diversos fu?turs. Sona estrany però és una co?sa que passa per complir anys, que és el que s'està complint ara, un any més, com cada any. En la distància temporal vaig notant que cada any m'agrada més menjar raïm i menys sentir campanes i he deixat de fer-me propòsits després de comprovar que el que es compleixen són els despropòsits. El meu primer futur, el que es portava fa mig segle, deia que amb el temps tot aniria a millor perquè en l'avanç s'aconseguia el progrés. Aquest futur va durar pràcticament fins a abans-d'ahir, o així ho sento, potser perquè amb els anys el temps s'amuntega i, com més s'allunya el passat, més a prop se sent.
El progrés havia de ser una vida ciutadana europea, una forma educada de comportar-se, carrers nets, parcs cuidats, llars d'infants, residències d'ancians, transports públics, trens puntuals, coneixement d'idio?mes, biblioteques, divorcis amistosos... Després el progrés es va canviar per la riquesa que es va quedar en un pis petit i un cotxe gran i el futur va passar a ser al final de la hipoteca i era un lloc on els joves pagaven les pensions i els viatges en tempo?rada mitjama i baixa de la seva gent gran.
Hi ha futurs que no arriben a ser. Quan hi havia 6 milions d'immigrants els que a?vui governen es preocupaven de si Espanya seria bruna o negra i, potser, d'una altra religió. Ara hi ha 6 milions d'aturats i es preocupen de si Espanya seguirà sent-ho, després de tanta puresa territorial. No hi ha futur, però no perquè tinguessin raó els punk sinó perquè mai n'hi va haver. Vaja, que no n'hi ha, que, encara que el nostre cervell treballi tant amb la previsió com amb la visió, no hi ha més que present. Enca?ra sort que el futur no existeix perquè seria un assassí que ve i ens deixa de cos present. A més, ara és un lloc fastigós.

Enllaços recomanats: Premis cinema