Hi havia expectació, fins i tot nervis, per veure el retorn televisiu de Sherlock Holmes. Curiós efecte el que crea aquesta versió catòdica del personatge. Fidelitza l'espectador fins a extrems inimaginables malgrat estrenar-se en temporades de tres capítols; ha reinventat la manera de percebre la ficció televisiva per sempre més tot i adscriure's a una màxima contemporània molt generalitzada (la refundació hiperrealista de l'heroi clàssic) i es berena qualsevol altra adaptació moderna del detectiu de Conan Doyle per més que, en cinema, té rostres tan il·lustres com els de Robert Downey Jr. i milions de dòlars de pressupost al darrere. Quines són les causes del fenomen? Com pot una producció televisiva despertar unes passions tan irrefrenables? Hi ha motius més superficials, com les interpretacions de Benedict Cumberbatch i Martin Freeman, o l'hàbil actualització dels tics més famosos del personatge (no és, la missatgeria telefònica, la versió moderna de l'opi?), però hi ha causes més de fons. I la principal de totes elles és que poques ficcions dels darrers anys entenen tan bé la diferència entre el punt de vista de l'espectador (Watson) i la materialització dels seus anhels i desitjos més obscurs (Sherlock). Els creadors de la sèrie, amb el doctor Moffat al capdavant, han sabut fer el que, en cinema, només "El secret de la piràmide" i "La vida privada de Sherlock Holmes" han aconseguit fer tan bé: transformar Watson en la viva i rigorosa imatge de l'espectador, que tant admira l'enginy de Sherlock com en posa en dubte la seva arrogant capacitat deductiva. Volem ser Sherlock, però la complexitat de les seves veritats ens tornen Watson. I és per això que aquesta tercera temporada, a punt de tancar-se, ha versat més sobre el valor de la percepció que no sobre les incertes veritats. És, en definitiva, una immillorable metàfora sobre el que som i voldríem ser, sobre els gris com a frontera entre el blanc i el negre, amb un do només a l'abast de les grans ?obres: ens fa més espavilats.
