Tornant d'un viatge per Itàlia un noi explica que al Vaticà hi ha una sala amb una pintura que representa dos homes, un vell i un jove,que es toquen per les puntes dels dits i floten sobre núvols. Un altre estudiant afegeix que és obra d'un pintor que no ho feia gens malament. Per dir-ho amb expressió molt catalana, aquells estudiants venien de l'hort; duien la verdura de la seva ignorància i/o desinterès que els havia impedit de madurar la creació d'Adam, a la Capella Sixtina. De molts temes d'ensenyament s'ha vist passar pàgina ràpidament, i una qüestió notable és el relacionat amb la cultura de la religió, en aquest cas la cristiana. A aquestes altures dels signes dels temps ja es distingeix que la cultura religiosa és matèria instruible, diferent de l'educació de la fe -rebre adoctrinament- amb adhesió personal; aquest últim propòsit és competència pròpia de les comunitats eclesials.

Però a fòra del recinte estrictament eclesial ha d'haver-hi l'ensenyament d'unes realitats històriques, geogràfiques i socials, que han tingut estreta vinculació, intervenció o protagonisme (o tot junt) amb la realitat religiosa, des de fa molt temps. Aquestes realitats diem-ne terrenals, de territori civilitzat, s'han d'explicar amb naturalitat, per no venir de l'hort a cada moment. Siguis o no siguis creient, has de saber explicar la Capella Sixtina, aquella i totes.

A casa nostra, posseir un mínim de cultura religiosa voldrà dir, per exemple, entendre el sentit de la sembra d'art romànic construït a l'Alta Garrotxa; voldrà dir conèixer que el Císter va tenir 1.400 monestirs a Europa, i aleshores serà correcte portar visites a conèixer Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges; i quan toqui explicar l'obra de Sant Benet -que per alguna cosa és patró d'Europa- s'haurà d'entrar al monestir de Sant Daniel, a Girona, que és obert i continúa viu des de fa mil anys. De la guardiola del temps caldrà treure'n el noms de Bernat de Claravall, Eximenis, Margarit, Ermessenda, Llull, Oliba i moltíssims més. A Catalunya sempre hi ha hagut un rerefons d'una certa cultura religiosa, al marge de les creences íntimes, fins a impregnar molta cultura popular: per exemple, Josep Pla parla tranquilament dels sants patrons de les quatre carns de l'escudella catalana que són sant Antoni, patró del porc; sant Lluc, del bou ; sant Joan, del xai; i sant Pere, de la gallina. Dubto que molts joves del 2014 puguin entendre el sentit de les connexions en l'agudesa de l'acudit literari.

Sense cultura religiosa pot quedar desdibuixat el criteri sobre les nostres identitats nacionals perquè la Història de Catalunya s'ha fet amb un pòsit religiós interactiu, per dir-ho amb terme actual. La geografia i el pensament, el poblament i el progrés, llums que engresquen i ombres que avergonyeixen, conflictes terribles i paus creatives, tot s'implica i arrela al mateix diccionari: abadia, pau i treva, possessions, cartes de poblament, ordes mendicants, estils arquitectònics, retaule, reliquiari, i una infinitat més de conceptes que han de ser ensenyats i coneguts. I si no, les noves generacions vindran de l'hort quan llegeixin a "Notícia de Catalunya", de Vicens Vives, el teixit de l'Església entre feudalisme i burgesia, o la consolidació de la nostra nacionalitat diferenciada, amb l'aportació -agradi o no- del clergat català. Ara es parla de la presència intereligiosa, sinònim d'esperada obertura; però la d'aquí, de cultura religiosa, hem de ser capaços de mostrar-la obertament, no pas amb actitud vergonyant. Ens ha de preocupar l'oblit, i el creixement de l'ignorància sobre totes les capelles sixtines que ens fan una entranyable companyia.