Cartes

10.01.2014 | 00:00

No m'agrada ésser espanyol
Miquel Mompió i Azemar. Riudarenes.
Una alta personalitat del país em diu per televisió que la justícia és per a tothom igual, que hem de donar exemple i hem d'ésser transparents, quina barra! Els terratrèmols de Vinaròs que han suposat 1.300 milions els pagarem tu i jo, l'Aeroport de Ciudad Real ens va costar 1.100 milions i ara el venen per 100, a l'aeroport de Castelló no hi volen ni avions de paper. Línies d'Ave sense passatgers i estacions desertes, l'Ampliació del Canal de Panamà la pagarem tu i jo, 1.600 milions. Es van perdre les Olimpíades per la imatge de corrupció que estem donant al món, els afers de Mallorca i València i els disbarats d'Andalusia amb els sindicats, i ara el gendre i la filla d'una alta personalitat imputats.
Quina vergonya i quina pe?na em fas, Espanya. Ningú dimiteix, ningú a la presó i si un té el perill d'anar-hi demana l'indult. Davant aquest panorama a mi no m'agrada ésser espanyol, m'estimo més haver de portar la motxilla del deute català, provocada per quatre malgastadors, perquè quan anem sols, que hi anirem, ja ens en sortirem.
No ens enganyem per les quatre coses que comencen anar bé a Espa?nya perquè vénen de la imposició de la Sra. Merkel i de Brussel·les perquè el Sr. Rajoy no ha pogut fer res del que va prometre i ha fet d'escolanet del que li ha manat Europa. Per honradesa personal i política ell i tots el que l'envolten haurien de ple?gar, no m'agrada ésser d'un país d'ineptes i corruptes, Vull ésser català i europeu

Un dia qualsevol
isabel buñuel rubio. caldes de montbui.
Són les set del matí, sona el despertador amb una de les meves cançons preferides. És hora d'anar al col·le. Esmorzo, em raspallo les dents, em vesteixo. Espero l'autobús, escolto música. Arriba una amiga, compartim auriculars, m'ensenya un nou èxit. Sóc a classe, la meva companya xiula una cançó. Hora del pati, sortim fora, posem música, ens relaxem i riem una estona. Entrem al super, comprem alguna cosa per picar, sona la ràdio, més música. Hora de literatura, escoltem un poema musicat de Josep Carner, sona bé. Són les cinc, em toca baixar fins a casa caminant, poso ritme als meus passos amb una mica de Black Eyed Peas, més música. Arribo a casa, mentre bereno el meu pare apuja el volum amb un dels grans, Bruce Springsteen, sens dubte el seu cantant preferit. Són les sis, toca posar-se a estudiar. Les nou, el meu cap és a punt d'esclatar. Decideixo prendre'm un descans i em dutxo, poso manera aleatòria, de fons sona des de Swedish House Mafia fins a Imagine Dragons. El preu de l'aigua ha pujat així que decideixo trigar menys de tres cançons, nou propòsit del 2014, per cert. Hora per a sopar. Torno a estudiar. Són les onze, em fico al llit i escolto l'última cançó d'aquest intens dia. La música, que té el poder de controlar els teus estats d'ànim. La música, la passió de molts i la manera d'evadir-se dels problemes per a uns altres. La música, com l'aire que respirem, ens envolta constantment.
No oblidem mai posar ritme a les nostres vides, aquesta és una de les sorts gratuïtes per a tots, no la malgastem.

Retallades i malbarataments
eulàlia isabel rodríguez pitarque. torroella de montgrí.
Només començar l'any ja m'he trobat una sorpresa desagradable: a partir d'ara no puc entrar gratuïtament al Museu Picasso amb el meu carnet de docent. Aquest carnet és una molt bona idea del Departament d'Ensenyament. Permet entrar a museus públics de Catalunya i a d'altres equipaments culturals que hi estiguin adherits. Però en aquest 2014 que acabem d'encetar el Museu Picasso ha decidit tancar-nos aquesta porta. Només hi ha entrada gratuïta per als professors en l'exercici de la seva feina, és a dir, quan hi van acompanyant un grup d'alumnes. Es veu que el professorat no treballa quan es forma i prepara les classes. Una altra retallada a l'accés a la cultura. Després he anat al Centre Cultural del Born, on s'ha fet un gran malbaratament de diners en un complex cultural que posa en valor continguts d'una rellevància més que dubtosa. Em pregunto si calia fer aquesta mostra de restes arqueològiques amb un tal dispendi quan ja hi havia altres espais, com el Museu d'Història de Barcelona (Muhba), que podien allotjar-les. De fet, moltes de les peces exposades procedeixen d'aquest museu. Calia aquest gran aparador de la ciutat per atraure més turistes? M'he preguntat fins a quin punt era tan important preservar aquestes restes i museïtzar-les. És realment un lloc arqueològic tan excepcional com ens venen? Què aporta a la història de Barcelona? Se'ns diu que (oh, casualitat!) les ruïnes que hi havia sota l'edifici del mercat, i que en principi havia d'albergar una biblioteca, són un jaciment únic a Europa. Llavors, totes les ruïnes del voltant deuen ser tan o més valuoses. Hem d'excavar tota la ciutat? No hauria estat més adient continuar amb les excavacions arqueològiques d'Empúries que estan aturades des de fa anys per falta de recursos?

Quan ja és mare
Jesús Domingo Martínez. Girona
Per evitar els contrasentits intel·lectuals que amb el tema de l'avortament s'estan produint aquests dies està clar que es necessiten unes idees, una cultura a l'hora d'articular políticament un assumpte tan seriós que afecta de manera tan greu l'ésser humà, el seu dret a la vida, la seva dignitat i com protegir-la.
Per descomptat que la dona, que és una víctima més en tot aquest assumpte, és lliure per decidir si vol o no vol ser mare, el que no pot és eliminar al seu fill quan ja és mare. El que sobra en aquest moment és soroll, i els que tenen importants responsabilitats polítiques no haurien de contribuir a la confusió amb declaracions buides, més pròpies d'un míting que d'un debat serè sobre la base de la veritat envers la vida humana, tan necessari en aquest moment.

Enllaços recomanats: Premis cinema