Les respostes semblen massa òbvies: qui és el patró dels pagesos? Sant Isidre. Quin és el patró-patrona dels pescadors?. La Mare de Déu del Carme. Qui és el patró de tots nosaltres, amb la resta d'Espanya? Sant Jaume. Quina Mare de Déu ens empara a tots?. La Mare de Déu del Pilar. Quina és la patrona de la ciutat de València? La Mare de Déu dels Desemparats.... i així aniríem seguint...

Hom té aquests fets tan assumits que els noms d'aquest sants i verges han penetrat profundament en la mentalitat dels pagesos catalans, dels pescadors, de la gent en general, de la gent de València... En efecte, hi ha un grapat de cooperatives agrícoles o ramaderes i tota mena d'associacions, carrers i places, entitats etc. que duen el nom d'Isidre, de la Mare de Déu del Pilar, de la Mare de Déu dels Desemparats, etc.

Creiem que honorem unes entitats religioses neutres. Però això no és veritat o, simplement és una mentida fruit d'una imposició. És teòricament veritat perquè així és canònicament, però no ho és perquè aquests patrons van ser una imposició castellana. El procés de castellanització de Catalunya, el País Valencia i les Balears comença a mitjan segle XV. Atès que era manifestament il·legal, Castella troba una solució perfecta: ho fa a través de l'Església, i així es nota l'"efecto sin que se note el cuidado". En aquests anys imposa la Inquisició castellana, que només actuava en castellà, i l'església és castellanitzada progressivament, a través dels bisbes, rectors, etc. Al segle XVI a Montserrat ja s'hi parla en castellà, i els bisbes, abats, etc. de Catalunya són castellans.

Dintre la política ja unificadora sense dissimuls iniciada a partir del regnat de Felip II de Castella, en la segona meitat del segle XVI, amb la fixació de la seva cort a Madrid, l'oligarquia castellana que envoltava el monarca va creure necessari unificar la devoció de la pagesia dels diferents regnes. Es varen inventar un sant -Isidre- i varen aconseguir que l'església els seguís en aquest camí, i el varen imposar a tots els regnes. I així amb la resta de sants, patrons i marededéus. Sant Isidre -patró dels ganduls, més que dels llauradors- es va imposar a Sant Galderic, patró dels pagesos catalans i occitans, la Mare de Déu del Carme a Sant Pere, i així successivament. Fins arribar, ja durant al franquisme, a la substitució de la patrona de València, la Mare de Déu del Puig, per la Mare de Déu dels Desemparats.