La proposta de modificació de la Llei Orgànica 2/2010 del 3 de març, de Salut Sexual i Reproductiva del Govern del PP a Espanya, liderada pel Ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, ens endarrereix a la dècada dels setanta, limita el dret a alguns supòsits (violació, greu afectació de la salut de la mare); suprimeix els terminis de lliure decisió de la dona embarassada; deixa en mans dels professionals la decisió final i és molt restrictiva en el cas de malformacions fetals.

Primer de tot, les qüestions relatives a l'avortament necessiten ser liderades des de la perspectiva sanitària, per aportar més realisme a la política de salut sexual i reproductiva, en paral·lel als criteris d'igualtat i drets de les dones que han de servir de base a una posterior articulació jurídica. També és veritat que no m'imagino la ministra Ana Mato, responsable política de Sanitat i Igualtat, impulsant aquest debat amb una perspectiva sanitària, de gènere i professional. Probablement, la proposta del PP o és una cortina de fum; o respon a la intenció d'acontentar una part de l'electorat més conservador, amb vista a les eleccions europees; o és el peatge dels pactes més severs amb la Conferència Episcopal que ni tan sols comparteixen la majoria catòlica de votants i alguns dirigents populars.

A Catalunya hi ha un ampli consens polític, social i professional, des dels anys vuitanta, a l'entorn de la salut sexual i reproductiva que va quedar una altra vegada palesat, el mes de maig de 2013, al ple del Parlament de Catalunya, amb els vots a favor de Convergència, ERC, PSC, IC-EUiA i la CUP per aprovar una moció, presentada pel PSC, que rebutjava la proposta Gallardón i contraposava, de manera anticipada, preventiva i prioritària, una proposta de reforç de les polítiques públiques de la Salut Sexual i prevenció d'embarassos no desitjats. Només hi va votar en contra el PP i es van abstenir els diputats d'Unió Democràtica i de Ciutadans; i la diputada Glòria Renom i la Consellera Irene Rigau, a títol personal, acollint-se a la llibertat de vot que havia donat Convergència.

En el debat i el llenguatge públic actual al voltant de la restricció de l'avortament, hi ha una actitud hipòcrita i esbiaixada de construcció cultural masculina, de política d'imposició ideològica i religiosa. Es branden arguments a favor de la vida i de la maternitat; sobre la paternitat i de la sexualitat responsable dels homes hi plana un silenci amnèsic. Es nega a les dones el dret a l'autodeterminació conscient en relació a la gestació i la maternitat; se les culpa de no voler ser mares i s'alimenta una visió maniquea que qualifica d'assassinat de nens la lliure i conscient interrupció de l'embaràs.

Alhora que s'inflama aquest debat, es troba a faltar un diàleg franc amb els professionals de l'assistència; especialment amb metges, llevadores i infermeres. M'atreveixo a dir que la majoria dels qui treballen en el dia a dia de l'atenció sanitària estarien, com a mínim a Catalunya, a favor de la Llei vigent i de la intensificació de l'anticoncepció. Podria passar que, en cas que s'aprovi una llei tan restrictiva com la que pretén imposar el PP, aquests professionals objectin de la seva aplicació. Avui, ningú no obliga cap dona, ni cap professional, a interrompre un embaràs.

És interessant aportar algunes dades actuals per comparar la realitat de Catalunya amb la d'altres països.

Les IVES (Interrupcions voluntàries d'embaràs) a Catalunya van disminuir des del 2009 fins al 2013 (dades provisionals) quan van començar a ser més efectives les polítiques d'anticoncepció, incloses les d'emergència, a tota la xarxa sanitària i a les oficines de farmàcia. La taxa d'IVES a Catalunya l'any 2012 està en una posició intermèdia entre els països comparables del món: és inferior a les de Suècia, Anglaterra, Nova Zelanda i Gal·les.

La nova llei del 2010 no incrementà, doncs, els IVES. El 70% de les interrupcions a Catalunya són de menys de 8 setmanes (fase embrionària) i a l'entorn del 30% es fan a la xarxa sanitària pública, especialment a l'atenció primària-ASSIR, a través de l'IVES farmacològica que permeten un reforç i seguiment més grans de les polítiques d'anticoncepció posteriors. Les taxes d'IVES en dones de 15 a 44 anys d'origen estranger a Catalunya l'any 2012 va ser de 25 per cada 1.000; i de 10 en dones nadiues. Són dades que confirmen que, efectivament, les polítiques sòlides i continuades d'anticoncepció contribueixen a disminuir els embarassos no desitjats i les IVES.

L'edat mitjana de les dones que interrompen l'embaràs a Catalunya és de 28 anys; i el percentatge de menors de 15 és inferior al 0,50%. Segons dades oficials del 2012, més del 25% de les dones sotmeses a IVES estaven en situació d'atur i la majoria no tenien estudis superiors. El 87% es van produir a petició de la dona.

A Catalunya hauríem de concretar una proposta conjunta per esmenar la del ministre Gallardón; o fer un blindatge de la nostra política de Salut Sexual i Reproductiva. Crec sincerament que és possible treballar, a Catalunya, Espanya i a Europa, en favor d'un acord polític, social i professional majoritari i perdurable en el temps, basat en les tres propostes següents:

1. Reforç i avaluació continuada de les polítiques de Salut Sexual, Afectiva i Reproductiva, en especial en l'àmbit anticonceptiu i de prevenció d'ITS/VIH-SIDA, amb una mirada de gènere, plural, femenina i masculina.

2. Elaborar una llei de terminis que doni valor i garanteixi la decisió lliure i responsable com a dret de la dona (autodeterminació responsable) fins a les 10 setmanes; i que durant la resta de l'embaràs davant de supòsits de violació, malformacions greus o risc per a la salut física o mental de la mare, garanteixi l'avortament amb la participació motivada dels professionals sanitaris.

3. Cal estendre i potenciar a Catalunya les IVES a la xarxa sanitària pública, presentant l'opció farmacològica com a alternativa abans de les 8 setmanes.

La Unió Europea ha de legislar la política comuna de Salut Sexual i Reproductiva i d'Interrupció Voluntària de l'embaràs, ja que només està prohibit a Irlanda i excepte Regne Unit, Polònia i Finlàndia, la resta de països europeus disposen de lleis de terminis, seguint les recomanacions de l'OMS (Organització Mundial de la Salut).