En veure a les dones de Femen a l'església proclamant que el seu cos és sagrat, el seu avortament és sagrat i, en general ho és tot el que consideren sagrat que càpiga en un tors, és inevitable el pensament erroni que pertanyen a una ordre de carmelites despullades o d'esclaves en top-less o de serves en mamelles. Però és un pensament erroni. No són monges supeditades a un déu home, un vicedeu home o un sacerdot home. Són anteriors a això, són sacerdotesses tonantes de mugrons arrufats, que clamen amb la veu i amb el cos, que criden a veu al coll, a veu en pit i a veu en ventre.

Es veu als capellans quedar-se gairebé tibats davant seu. Segons la misogínia cristiana de la catequesi perpètua les Femen compleixen gairebé tots els requisits del diable i, més modestament, de la bruixa: la carn, les veus, la lletra, la resistència. O els capellans d'ara no són tan necis i ja no veuen al cos de la dona la residència del diable i la seu del pecat o no n'han trobat encara un que tingui tanta fe com elles, que acudeixen al temple aliè a cometre sacrilegi i proclamar, sense més arma que les seves creences, despullades fins al sacre, el sacre del seu cos i de la seva voluntat.

Les Femen encara no han estat ben explicades. Als no creients en el sagrat, en el venerable per diví, els entren més per la via de la performance que tant recorre al cos com objecte de l'art, a la pell com llenç, a l'esquelet com a bastidor i a qualsevol cosa que faci patir com a material de pintura.

On més desconcerten les Femen és entre les feministes de matriu puritana, que pel que té de sagrat el cos, ho amaguen en el sagrari de la roba i persegueixen com a profanació la seva exhibició o la seva irreverència apunyalant Venus fa un segle, denunciant publicitaris avui. Només són una família d'un moviment tan mogut que entre Femen i elles hi ha un món sencer.