EL MEU ÚS DELS MITJANS DE LOCOMOCIÓ

12.01.2014 | 08:20
EL MEU ÚS DELS MITJANS DE LOCOMOCIÓ
EL MEU ÚS DELS MITJANS DE LOCOMOCIÓ

"Fins que es va instaurar l'anomenat Tren Costa Brava no es va poder anar directament de Girona a Madrid"

Quan jo vaig començar a interessar-me per les coses que m'afecten personalment vaig tenir molts problemes per escatir amb quin mitjà de locomoció vaig arribar, per primera vegada, a casa meva. Segons a qui ho preguntava em responia molt seriosament que ja ho sabria quan seria més gran i, encara em renyava per fer preguntes indiscretes. Altres, més amables i somrients, em deien que m'havia portat la llevadora, el sereno o el carter. Jo ja sabia que el sereno no, ja que, segons m'havien dit, vaig arribar al migdia i a aquella hora els serenos dormen ja que han treballat tota la nit. Anys a venir ja me'n vaig assabentar. I quan varen nèixer els meus fills ja estava informat convenientment. Aquesta darrera circumstància que sempre hauria de ser feliç, en el meu cas l'afectà una nota negativa, ja que en el mateix moment de produir-se el darrer d'aquests feliços esdeveniments, un inoportú atac de còlic nefrític ens va aigualir la festa, i em deixà vuit dies al llit amb febre, sense poder assistir al bateig. Va ser una certa associació als dolors de part que no havia patit físicament, però sí psicològicament.
Poc temps després de la meva arribada a aquest món, em portaren a casa una dida i el trasllat es va fer en braços dels familiars. Perquè estès més còmode em compraren un bressol. Per prescripció mèdica vaig haver de deixar la dida a causa que no m'alimentava suficientment. El trasllat des del carrer del Cardenal Margarit, domicili de la dida, fins a la meva casa de la plaça del Mercadal es va fer un diumenge a la tarda , jo a dintre el bressol, transportat pels familiars, en comitiva. Sempre he lamentat no tenir una filmació de tan reconfortant espectacle ciutadà.
La mainada de la meva generació eren portats a batejar muntats en un cotxe de cavalls; però com que la meva casa no distava gaire més d'uns cent metres del temple parroquial hi vaig anar en braços de la llevadora, i ens estalviàrem el lloguer del vehicle, que encara que, en aquells temps, no es parlés de crisi sí que es practicava l'estalvi, l'administració mil·limètrica i l'austeritat.
Quan tenia quatre anys férem un viatge al poble d'on era originària la meva mare i en el qual encara hi teníem familiars. Era al departament francès de l'Alta Garona. Per primera vegada vaig viatjar en tren. Pas i repàs de frontera, control d'Aduana, canvis de tren, llargues esperes de tren en estacions, i furgoneta d'un familiar fins el destí.
L'any 1929 vaig anar, per primera vegada a Barcelona, acompanyat dels meus pares. Era preceptiu fer una visita a la famosa Exposició Universal. Viatge en tren i dos dies d'estada en una fonda. Tot era nou. Especialment venint de la petita Girona d'aquell moment. Les cases altes, els grans carrers, la gentada per tot arreu. Les lluminàries, les fonts de Montjuïc... Del contingut de l'Exposició, ben poca cosa m'interessà. El que em cridà molt l'atenció va ser els tramvies, amb el corresponent tròlei, i la campaneta que anava tocant constantment. Utilitzàrem, jo per primera vegada, aquest mitjà de comunicació, però no recordo pas haver baixat al metro. Potser si s'ho haguessin proposat m'hi hauria resistit, pel fet de ser subterrani i, al meu pobre entendre, una mica enigmàtic. Això de circular a tanta velocitat per sota terra per passadissos desconeguts m'hauria semblat art de bruixeria. Visitàrem el port i anàvem a pujar a una de les golondrines que feien la travessia i vaig arrancar un dramàtic plor negant-me decididament a embarcar-me. Els que hi haurien gaudit també es resignaren a renunciar a aquell inofensiu esbargiment.
L'any 1930 va morir la meva àvia materna. La comitiva fúnebre anava de casa al temple parroquial i del temple al que anomenaven Portal del Carme, quan ja el portal ja no existia. Allí s'acomiadà el dol i en un cotxe de cavalls, els familiars anàrem al cementiri. Va ser la primera vegada d'usar aquell vehicle que feia la funció que poc després farien els taxis motoritzats. Uns i altres tenien la seva parada a la Plaça del Vi.
Aquell mateix any, per tal de complaure uns parents que ens visitaren, organitzàrem una excursió familiar al santuari dels Àngels. El mitjà de transport va ser la tartana. Com que tot el grup no hi cabíem a l'interior de la tartana s'organitzaren torns. La meitat del grup a cavall i l'altra meitat caminant. I per aquella carretera endimoniada i sense asfaltar i amb la pols corresponent anàrem fent etapes, rellevant-nos en l'ús del mòdic vehicle.
Per aquells mateixos anys s'establí a la ciutat un servei d'autobusos urbans. De Correus a Palau Sacosta, a Santa Eugènia i al Pont i Sarrià. També alguna vegada vaig ser viatger d'aquell autobús urbà gironí. Aquest tipus de transport també l'havia utilitzat en excursions col·lectives, a Montserrat, al Collell i a Santa Afra. A aquest darrer santuari, l'any 1935 hi anàrem en taxi. Era la primera vegada que jo pujava a tal tipus de vehicle.
Durant els anys de la guerra no em vaig moure de Girona i el seu immediat entorn, sense necessitat d'utilitzar cap mitjà de locomoció.
Els estudis universitaris, en els primers anys quaranta, m'obligaren a innombrables viatges entre Girona i Barcelona, en trens de carbó, amb una durada que podia oscil·lar entre dues hores i mitja o quatre o cinc, segons la classe de tren i les averies que sovintejaven. Vagons sense calefacció, escassa llum, algun vidre trencat o inexistent, i moltes vegades sense cap seient disponible.
La vida professional m'obligà a anar moltes vegades a Madrid. En ocasions per passar-hi mesos o setmanes i darrerament només un dia del matí al vespre. El meu primer viatge a Madrid va ser l'any 1953, en un tren que sortia de Barcelona a la una del migdia i arribava a la capital a les onze de la nit. Però moltes vegades el viatge era de nit, sortint, sempre de Barcelona, a les 10 i arribada oficial a les 9 del matí, però que en alguna ocasió havia estat al migdia. El meu bateig de l'aire va ser un dia de Fires de l'any 1953 per tornar de Madrid. Aquells viatges duraven hora i tres quarts. Posteriorment l'avió l'he utilitzar moltes vegades i en molt diverses condicions.
Fins que es va instaurar l'anomenat Tren Costa Brava no es va poder anar directament de Girona a Madrid. I directament en avió fins que funcionà l'aeroport de Girona. Altrament sempre s'havia fet necessari el previ trasllat de Girona a Barcelona, amb temps suficient per tal que un retard, en aquest desplaçament previ no ens fes perdre el tren amb el qual anàvem a enllaçar.
Només una vegada he viatjat per via marítima. Va ser, l'any 1978, en el trajecte Barcelona-Maó, gaudint d'una bellíssima arribada a aquella ciutat menorquina.
Fins l'any 1963 no vaig disposar de cotxe particular, el que em permeté fer nombrosos desplaçaments curts i llargs i conèixer, entre altres, poblacions tan properes, com Bordils o Riudellots.
Actualment em moc molt poc, només per la ciutat i rodalies. I recentment vaig tenir ocasió d'estrenar el trasllat en llitera i ambulància a causa d'una caiguda soferta en un carrer de la ciutat.
Quan comparo el meu primer viatge, muntat en un bressol, des del carrer Cardenal Margarit fins la plaça del Mercadal de Girona, amb el viatge en avió al Canadà, uns setanta anys més tard, d'una meva néta que acabava de complir tres mesos, m'adono que les diferències generacionals són d'unes proporcions difícils de mesurar.

Enllaços recomanats: Premis cinema