Esclavatge fiscal a Espanya

12.01.2014 | 08:20
Esclavatge fiscal a Espanya
Esclavatge fiscal a Espanya

"Afavorir el treball per abaixar l'atur requereix dissenyar accions que abarateixin els costos laborals, no cal una intel·ligència massa desenvolupada per entendre-ho"

Aquesta setmana hem sabut que es modifiquen les cotitzacions a la seguretat social dels treballadors per arreplegar 1.400 milions més a l'any. La variació es fa apujant un 2% la cotització mínima i un 5% la màxima. També s'apuja la cotització mínima en 51,5 €/mes per als autònoms que tinguin més de 10 treballadors i inclou com a concepte de cotització a certes retribucions en espècie que eren exemptes fins ara. Així, a partir d'ara queden afectats per la cotització social les aportacions empresarials a plans de pensions, pagaments d'assegurances, a mútues de salut, vals de menjar, ajudes escolars i a guarderies, ajudes al transport a la feina...
Segurament hi ha part de raó en les mesures preses per la Seguretat social. Per exemple, no pot ser que un empresari de més de 10 treballadors tingui cotitzacions tan baixes com fins ara. També és cert que fer cotitzar les aportacions en espècie és uniformitzar les condicions amb els treballadors que no les tenen. Finalment és evident que, si els números de la Seguretat Social no surten, caldrà actuar per evitar que caigui, bé sigui allargant la vida laboral, augmentant la cotització o retallant prestacions.
Insisteixo sovint que anem cap a una pèrdua de poder adquisitiu evident i gai?rebé inevitable. El que qüestiono és la manera i el moment com es fa. El moment no és l'adequat perquè el que és més important ara mateix és posar en via la recuperació, la creació de treball de forma important. La reducció de l'atur és el principal objectiu ara mateix i no s'ha de permetre cap acció que ho freni. Els tiquets de restaurant per a treballadors desplaçats poden tenir valor de fins a 200 €/mes i les ajudes per desplaçament poden tenir valors de fins a uns altres 200 €/mes. Així, per un treballador amb un sou base de 1.000 €/mes que en cobra 400 en conceptes en espècie tindrà un augment del seu cost total en un 9,6%.
La nova economia globalitzada ha de possibilitar que les empreses siguin competitives en un mercat difícil. Si el teixit econòmic que té el país no és de productes i serveis de molt valor afegit -com aquí- vol dir que s'haurà de competir amb preu, cosa que significa tenir cura que tots els costos estiguin ajustats. Apujar l'electricitat un 11% implicava perdre directament un 0,5% en la competitivitat mitjana de les pimes catalanes i ara hi hem d'afegir la pèrdua d'un 0,7% com a mínim per augment de les cotitzacions socials. Precisament la política correcta que s'hauria de fer és en direcció contrària, abaixar el pes de les cotitzacions socials a càrrec dels impostos generals de l'ordre d'un 5% per permetre una millora competitiva d'un 1,2%, la suma de la pèrdua de les dues accions anteriors.
Afavorir el treball per abaixar l'atur requereix dissenyar accions que abarateixin els costos laborals, no cal una intel·ligència massa desenvolupada per entendre-ho. Llavors, per què els polítics que ens dirigeixen no prenen mesures per estimular l'economia? Primer, perquè només veuen a un mil·límetre davant el seu nas: són incapaços d'anar en bicicleta perquè s'ha de mirar un parell de metres més enllà. Només tenen com a objectiu bàsic quadrar els comptes al preu que sigui, és igual si això és pa per avui i gana per demà, només importa avui. Segon, perquè cap d'ells coneix el món de la producció. Comença a ser un problema majúscul el fet que la majoria d'economistes que dirigeixen el país, els que ensenyen i els que generen opinió no hagin estat mai en l'àmbit de la producció. La seva visió és excessivament financera, donant menys importància a la competitivitat i als factors de productivitat total que determinen la capacitat productiva d'una economia. Dirigents de bancs, consellers del Banc d'Espanya, presidents de comissions nacionals, directors d'organismes públics... tots són culpables de la bombolla immobiliària, de l'estafa de les preferents, de la bombolla elèctrica, de l'atur del 26% i de la misèria en la que ens trobem. Ells ens van arrossegar a un model especulatiu, possible durant deu anys, impossible d'estendre en els temps, insostenible. Tercer, perquè tot plegat forma part d'un procés de captura regulatòria, on l'elit extractiva ven les lleis i les normes del govern a canvi de diners per als partits, de comissions i d'algunes portes giratòries.
Això explica les raons per les quals l'administració central encara no s'ha aprimat, perquè afecta directament i indirectament l'elit extractiva, a ells, els seus familiars i el seu entorn immediat. L'acció de l'administració es fa contra el 99% de les empreses, afavorint l'1% de les grans, aquelles que van als còctels i a les reu?nions empreses-administració.
De fet, és molt difícil canviar en poc temps un model econòmic basat en la subvenció i en l'especulació per un altre que tingui en compte la producció i el servei al client d'aquí i d'arreu del món. Més difícil és encara si qui ho ha de fer no ha realitzat la revolució industrial en la seva història i ha viscut els darrers 400 anys de renda d'altres llocs. Perquè a Corea, a la Xina i en altres països la revolució l'estan fent ara, treballant dur cap aquest objectiu, però no tenen el pòsit històric de viure de forma subsidiada, i aquí sí.
Definitivament, Catalunya ho té més fàcil si fa el camí tota sola.

Enllaços recomanats: Premis cinema