Des de fa ja uns quants anys, s'està reconsiderant la qualitat de la transició democràtica. No va ser la idònia, però va ser l'oportuna per les circumstàncies d'aquells temps. Molts no recorden, o no saben prou, que la dictadura encara estava molt viva, tant pels militars que havien guanyat la ?guer?ra com per unes classes socials molt poderoses que es donaven empara mútua per mantenir-se en el poder. I la monarquia "recuperada" era un dels pilars en què s'havia de perpetuar l'obra del dictador. Tenia legalitat -la de la dictadura- però no la legitimat que atorga el solatge històric. I és cert que els fets del 23 de febrer de 1981 van donar legitimitat al monarca. Però personal, no dinàstica.

Tanmateix, el temps acaba posant-ho tot al seu lloc. I el fet és que la monarquia és un recurs anacrònic sense més sentit que el de la tradició, que no es pot justificar per l'existència d'altres monarquies, que, en la majoria dels casos, han estat transformades i polides pels corresponents processos democràtics de cada país, i no tenen l'afegit d'haver estat garant històrica d'un tirà.

I l'altre pro dels defensors dinàstics, la representativitat del símbol, està essent enderrocat per les seves pròpies figures. Perquè si el governant, i la dona del governant, a més d'honestos, han de semblar-ho, amb més motiu aquells que no tenen més valor que l'emblemàtic. I no cal dir que en els darrers temps la monarquia espanyola ha deixat de semblar un símbol on emmirallar-se. Només cal mirar les hemeroteques. Potser ha arribat l'hora de pensar en un futur sense rèmores, i adequar la Constitució de la Transició a la realitat present. Inclòs, òbviament el Títol VIII.