Algun diari de Madrid, presumptament il·lustrat, anunciava que l'ocupació "inicia un canvi de rumb cap a la recuperació". Esperarà guanyar alguna cosa amb la mentida perquè per més que baixi el nombre de registrats a l'oficina de l'atur, segueix descendint la xifra de cotitzants a la Seguretat Social, un senyal tan angoixant com el progrés d'un tumor: la gent no s'apunta o ha fugit o s'amaga, desapareix com el cancerós de Saragossa en una canonada sota el pont, o s'ha llançat a la muntanya (a recollir la collita, diversos decennis oblidada, de resina, no pensin malament), o es mou entre l'ametlla i l'oliva, la pròpia o la de l'avi, el cas és menjar. I és que el canvi comença pels peus. Unes bones sabates converteixen en elegants uns texans i com que no hi ha procés -i el d'ara té la sinistralitat d'un xoc de trens- que no contingui elements positius, es van recuperant vells oficis com el de sabater i fins i tot tornem a fabricar sabates perquè els nostres sous xinesos habiten en una opulència de màrfega i carmanyola. Si la gent prengués consciència que ningú "crea llocs de treball", sinó que és el treballador qui s'il·lumina a ell mateix en fer alguna cosa útil, bonica, ocurrent, genial o oportuna, si ens poséssim sense més a la tasca, els que viuen dels nostres anhels, aquests que van veure com la borsa pujava un 30% en l'any negre de 2013, no tindrien res a fer. El treball especulat com a privilegi. L'abolició de l'Estat per no establir el mal precedent d'uns sous bons i estables (excepte per als antiavalots), amb tres sortides opcionals per a la multitud de braços plegats: el narco, l'activisme social o l'acolliment als beneficis d'una ONG. Un futur que té la cara de Gallardón en el seu paper de mascaró de proa fatxenda i liberticida, amb l'entrecuix provisionalment ajustat, ja ens desfogarem on no ens vegi la púrria. Amancio Ortega continua essent el tercer home més ric del món, però la dada periodística és que encara no sabem per a què ens serveix.