Cartes

ferran casaponsa vila. girona.

Ara farà un mes els estudiants de tercer curs del Grau en Educació Primària de la Universitat de Girona vam acabar el practicum. El practicum consisteix en una estada de 2 mesos en una escola on hem de seguir el tutor durant el seu horari i impartir una unitat didàctica al grup d'aquest tutor. Com és normal, tots vam tornar a la facultat amb moltes ganes d'explicar-nos l'experiència viscuda. Un company de classe em va explicar la seva experiència al CEIP Pla de Girona i em va deixar tan consternat que l'he volgut compartir. Resulta que al meu company li van encarregar explicar una unitat didàctica que tractava les estructures familiars i que tot i que se li va donar llibertat a l'hora de triar el mètode per transmetre-la li van donar una indicació que a parer meu és monstruosa: "En tractar el model de família les tractem totes menys la família amb pares del mateix sexe".

Bé, poques coses queden a dir sobre la situació, tan sols deixar clar que és una escola pública i que aquesta decisió no la va prendre la professora sense el suport de la resta de l'equip directiu. En conèixer aquest fet, el primer que em va venir al cap va ser una de les moltes (i a parer meu gens desencaminades) crítiques que es va fer a la LOMCE.

Aquesta crítica és que cada cop es tornaven a acostar més les creences religioses al nostre model educatiu. El que molta gent no té en compte és que potser en un sistema educatiu on en una escola pública es poden dur a terme aquestes censures pròpies del segle passat, la primera cosa que ha de preocupar no és una llei educativa absurda sinó un professorat que tan sols és avaluat un cop per aconseguir una plaça que mantindrà fins la seva jubilació.

Sr. Pere Navarro, un vot de confiança per la llibertat de vot?

Ruth Rosique Labarta. Vidreres.

Ara fa temps els ciutadans ens trobem amb un llarg, ampli i molt espès debat que planeja sobre la possibilitat de la independència de Catalunya. Paral·lelament, s'han obert molts debats protagonitzats per persones afins a aquesta via, altres per opositors a aquesta alternativa i altres que no tenen clar si és millor una o altra per Catalunya i els catalans.

Mentre molts ciutadans esperen que algú expliqui de forma clara i entenedora tot aquest procés, que algú expliqui els "pros i contres", que algú generi la tranquil·litat que necessiten molts ciutadans per acabar de decidir quin és el seu desig... mentrestant, ens trobem amb un PSC, que demana una disciplina de vot "inflexible" per als seus parlamentaris: s'ha de votar en contra per demanar al Congrés dels Diputats el traspàs de competències per poder celebrar el referèndum.

I això és democràcia? Quan vaig entrar a formar part del PSC em van convidar a escoltar les persones, a estar prop dels ciutadans i a ser molt honesta en totes les actuacions que hagués de fer. I això és el que em va agradar d'aquest partit. Els polítics som la veu del poble que ens ha escollit i un cop l'escoltem hem d'actuar amb conseqüència.

Per altra banda, hem pogut llegir declaracions del portaveu del PSC al Parlament, Sr. Lucena, on va assegurar que els crítics havien acceptat "amb esportivitat" la decisió d'haver de votar en contra... Realment algú creu que una persona acceptarà "amb esportivitat" una imposició de votar "en contra" del que senten? Si fos el meu cas, no sabria trobar aquesta esportivitat.

I ara tot això em produeix molta tristesa, això no és escoltar ni estar a prop dels ciutadans. Quina por li fa, senyor Pere Navarro, deixar que el poble de Catalunya expressi la seva voluntat mitjançant un referèndum? No ho entenc.

I el que més tristesa em produeix és escoltar que "fonts properes als sectors crítics estan convençudes que seran expulsats del grup parlamentari i, fins i tot, del partit en cas d'arribar fins al final". Doncs, tinguin ben clar, senyors dirigents del PSC, que aquestes persones no són les úniques que poden quedar fora del partit: hi haurà més que aniran al darrere i personalment els dic que jo sóc una d'elles, perquè jo no entenc la democràcia sense escoltar, sense diàleg o sense flexibilitat a l'hora de prendre decisions.

L'educació i la responsabilitat

eulàlia isabel rodríguez pitarque. torroella de montgrí.

Els drets es desprenen de les ?obligacions i no al contrari; mentre els primers són una invenció, les segones vénen donades pel fet que vivim en societat. Els drets se'ls ha de guanyar un cada dia i els ha de defensar amb la seva actitud, amb l'acompliment de les obligacions que han estat consensuades per tots els integrants d'aquesta societat. Tenir drets no només vol dir posseir les coses, sinó també tenir l'oportunitat de fer-les, d'acomplir-les. El dret a l'educació és el dret a fer, a poder aprofitar el temps a l'institut, per exemple. Quan un alumne no fa res està fent malbé el bon funcionament del centre escolar i gastant els diners de tots. Els nois i noies han de tenir l'oportunitat d'estudiar, han de tenir les portes dels centres escolars obertes sempre que els aprofitin. Si no ho fan, si no volen estudiar, no tenen cap dret a demanar res. Quant ens costa cada alumne? Penso que no s'hauria d'invertir tant en aquests alumnes que no aprofiten el que se'ls està oferint. El dret a l'educació deriva de l'obligació de ser una persona culta.

Per què no funciona tot això? Perquè falla la responsabilitat que s'ha d'exigir als nois i noies des de ben petits. La responsabilitat s'ha de treballar des de casa i cal descarregar l'Estat de la culpa. La responsabilitat la té l'individu, els pares,... En aquest moment tenim a les aules dels instituts alumnes que no estan atents, que no fan els deures i que no estudien. Com pot permetre la nostra societat aquesta situació? Tot i que els pares són en primera instància qui els han d'educar, no hauríem, tots plegats, d'exigir-los que s'esforcessin, que fessin els deures i estudiessin? Per desgràcia, hi ha una total impunitat en el fet de no ser responsable.