Mig segle després que el jovial ministre José Solís llancés el lema "menys llatí i més esport", un professor italià defensa el valor de la filosofia, les belles lletres, les ciències pures i altres sabers humanístics que els governs han condemnat per la seva carència de rendiment laboral. L'extravagant educador es diu Nuccio Ordine i acaba de publicar un llibre a favor de La utilitat de l'inútil que ja és en el seu títol una declaració de guerra a la ignorància.
Ordine sap que està predicant en el desert, però tot i així es felicita que la cultura no serveixi per a res. "Per fortuna", afegeix provocadorament. Vint-i-escaig anys d'exercici de la docència en diverses universitats han portat aquest filòsof a la conclusió que els seus alumnes -en general- acudeixen a la Universitat amb el limitat propòsit d'obtenir un diploma. El que pretén amb el llibre és convèncer-los que el seu pas per les aules ha de servir més aviat perquè aprenguin a raonar per ells mateixos.
Ciclopi empeny, sens dubte. Els governs, integrats per gent utilitària i sovint simple, no paren de confondre la Universitat amb un macrocentre de formació professional en el qual les matèries s'escullen en funció de la porta de sortida al mercat de treball. Els efectes d'aquesta degradació de la càtedra són ben visibles molts anys després que Solís, el ministre-somriure del franquisme, la prengués amb aquesta antigalla del llatí.
Alguns professors es queixen, privadament, que els seus alumnes arribin a la Universitat com pollastres plomats. Molts d'aquests són incapaços d'expressar les seves idees en un foli; per no parlar ja dels que converteixen en una sopa de pistons ortogràfics i sintàctics qualsevol redacció. Si a això s'uneix el gruixut pilot dels que troben insalvable el simple obstacle d'una arrel quadrada, el panorama és tan desolador com habitualment elo pinten els informes PISA.
La situació no millora amb el pas a la Universitat. La dels universitaris ha acabat per ser una mera tasca de copisteria consistent a prendre apunts, passar-los els uns als altres i no incórrer sota cap concepte en el funest vici de pensar per compte propi. Com a molt, l'únic avanç els últims anys haurà estat la substitució del paper pel més modern suport del pendrive.
No és Ordine, per descomptat, l'únic que lamenta la progressiva pèrdua de la condició de font del saber -sempre útil- que originàriament constituïa la raó de ser de les universitats. Abans que l'italià publiqués les seves tesis sobre la utilitat d'allò aparentment inútil, el professor de Compostel·la José Carlos Bermejo va fer una radiografia molt similar de la situació a La fábrica de la ignorancia. Denunciava Bermejo en aquest text iconoclasta el "discurs tecnocientífic redemptor" que, al seu judici, "pretén fer creure que el país i la seva economia depenen de les universitats públiques". I, lluny d'àrides qüestions de finançament o dotacions d'aula, el professor situava el problema fonamental de la Universitat en la seva "incapacitat de valorar el coneixement pel seu compte". Utilitats al marge.
Infeliçment, els governs segueixen fent apologia de la ignorància en les seves successives lleis educatives, de les quals cada nova edició fa enyorar l'anterior. Serà que, com tem Ordine, l'autoritat ha optat per "la barbàrie d'allò útil" en la creença que no és bo per als seus interessos que la gent aprengui a pensar pel seu compte. Millor una Universitat de copisteria.
