Eren dos policies televisius, sí, però també dos gats: els meus. Es porten tretze anys. El gran, Starsky, ha adoptat amb el pas del temps un pòsit de tranquil·litat, d'afable integració a les contraindicacions de la vida quotidiana. Hi és, però no envaeix, és tendre sense embafar i es mira la realitat des del seu coixí amb la serenitat d'un buda. El petit, Hutch, porta quatre dels seus sis mesos vivint a la casa. En coherència amb la seva generació, és rebel, inquiet. Fa grans i sobtats esprints sense motiu aparent, miola de matinada als sorolls exteriors i alterna l'expressió sentimental amb el joc bèl·lic, sense terme mitjà. Tan aviat sembla gat de Shrek (amb qui comparteix color) com injecta els ulls en sang quan imita un depredador. La relació entre ells és molt del segle XXI: ara sí, ara no. Es toleren, es llepen, fins i tot denoten un cert amor mutu, però a vegades se les tenen, es bufen i es criden. Com que l'Starsky gaudeix d'una merescuda jubilació, l'amo ja no recordava què era conviure amb les animalades que li regala en Hutch. En aquests mesos, li han saltat al cap de matinada, l'han fet caure de morros, li han robat peces de roba (en Hutch col·lecciona mitjons, que guarda misteriosament a l'interior del calçat), li han mossegat un peu, l'han despertat mitja dotzena de vegades en una nit i li han despenjat dues cortines. Només hi ha una cosa en què els dos gats van a la una incondicionalment: el seu amor irredempt pel nen de la casa, que divendres fa sis anys. Quan ell hi és, els dos felins semblen consumar un pacte forjat a esquenes de l'amo gran i respecten litúrgicament tot el que el nen diu o fa. Vigilen de no trepitjar-li les joguines, no li treuen les urpes. L'acompanyen amunt i avall, i el custodien mentre dorm situant-se a banda i banda del llit, com gàrgoles. Observant-los al costat del nen, no pots evitar pensar que els que acusen els gats de poc empàtics és perquè no han provat de conviure-hi. Són una mica cabrons, sí, però són els teus cabrons.