La carcassa dels rellotges més cars del món és de vidre, perquè puguem extasiar-nos davant la seva complexitat mecànica. A més de dir l'hora, ensenyen el truc gràcies al qual són capaços de fer-la saber. La maquinària dels rellotges no és bonica perquè el rellotger ho hagi pretès. La seva bellesa és un efecte secundari de la seva eficàcia. El constructor d'aquest enginy buscava eficàcia i economia, el mateix que el del motor d'un cotxe. Que les tripes funcionin i que ocupin poc espai. La sorpresa és que en obrir el capó de l'automòbil o la caixa del rellotge ens trobem amb una escultura maquíssima. Els dic als meus alumnes d'escriptura creativa: Si la vostra escriptura és econòmica i eficaç, serà necessàriament bonica. La bellesa, en qualsevol dels àmbits en què ens moguem, és sempre un "dany col·lateral".
Ahir, passejant pel parc, em va sorprendre el posat d'una dona que caminava amb un gos gros. El conjunt cridava l'atenció perquè semblava haver-se colat en la nostra instància des d'una altra que, sent semblant, brillava més. La dona i el gos gros pertanyien, per dir-ho així, no al meu parc, sinó a una versió platònica del meu parc. Ella vestia un abric de llana dotat d'una bonica caputxa i, a joc, unes botes marrons que li arribaven fins als genolls. Anava molt arreglada per l'hora que era (les nou del matí) i la cabellera, molt cuidada, li arribava fins a les espatlles. L'animal i la dona es movien al mateix ritme, com si tots dos portessin els compassos d'una música que procedia també d'un dimensió diferent.
Vaig començar a seguir-los perquè caminar darrere d'aquella parella era com construir un relat. Un relat que es desfeia al temps de fer-se. Es feia per davant i es desfeia per darrere. Hi havia al parc una boira de puré de pèsols, de manera que la dona i el gos apareixien i desapareixien de la meva vista com un parell de fantasmes. En això, vam entrar en una espècie de bombolla i em va semblar veure el gos i a la dona com si tots dos tinguessin la carcassa de vidre. Els veien els pulmons i l'estómac i els intestins, que bategaven com l'interior d'un rellotge, com el motor d'un cotxe automàtic encès. Economia i eficàcia, em vaig dir. I en aquest instant va cessar l'al·lucinació.
