PEDRA CÀLIDA

16.01.2014 | 07:35
PEDRA CÀLIDA
PEDRA CÀLIDA

Ala infància de molts gironins hi havia un singular ingredient: la mainada esmolàvem pantalons i faldilles a la pedra rossoladora del peu de l'escalinata de la catedral. Rossolant, havíem de donar necessàriament l'esquena al primer monument gironí, no el veiem. No s'imposava, ens era familiar. Era un primer aprenentatge, lent i natural, ben a l'inrevés del que hi fa el turista internacional que té pressa i n'ha de fer un flaix nerviós. Després d'aquell fonamental aprenentatge hem anat comprenent que allò que escalfava el nostre creixement era tot un paisatge fascinant de pedra càlida.
Hi ha moltes actituds per veure un paisatge. Un historiador de l'art i un artista plàstic donen respostes diferents davant una ciutat de pedra. Igualment són mirades diverses les d'un turista distret de les d'un visitant meticulós. Un picapedrer hi veu la resistència de 1.600 quilos per centímetre quadrat i li agradarà veure al barri de Pedret que un col·lega seu del segle XVI ens va llegar el millor escut d'armes, que són les eines del seu treball, escarpres i maces. Els estudiosos ensenyen el llenguatge de les pedres, des de l'abric prehistòric de la Pedra Dreta fins als còdols del Puig d'en Roca i el poblat ibèric de la Creueta, tot un perímetre dibuixat en pedra. I després ve l'acostament de la pedra a la vida dels qui la treballen, com ara un detall dels llibres de comptes de "l'obra de la seu" que explica els senyals pintats a les files de pedres col·locades per les 28 colles que treballaven un sector de la catedral de Girona durant deu anys del segle XIV. Tothom es pot sentir identificat amb l'Oda a Girona, de Camil Geis: "carrers, palaus, llambordes i muralles, tot t'ho donaren unes grans pedreres nades al cor d'unes muntanyes nues".
Allò antic produeix una satisfacció inexplicable, com posseir una joia de l'àvia. És saber-se inserit en una cultura que ens ve de lluny. La ciutat vella "feixuga de pedra", com deia Ruyra, genera una relació entre els gironins i la pedra. El fet llegendari d'haver de fer un petó al cul d'una lleona per ser bon gironí n'és una mostra: ha de ser un petó sobre pedra, no es podia pas inventar aquest segellament sobre una fulla de plàtan de la Devesa, tan fugissera. Un altre testimoni de convicció sòlida és el Josep Pla, a la pedra dels porxos: "posàrem l'esquena sobre les pesants columnes i ens feu sentir que a l'hora de la mort el nostre cos s'ajustaria a aquesta terra clement i hospitalària". Les pedres de Girona ens ofereixen un cúmul de símbols, fins i tot aparellats: per exemple, a la catedral hi ha una pica baptismal ricament treballada i davant per davant hi ha el monument gòtic funerari més notable de Catalunya, dues visions agermanades del principi i fi, tot pedra. Un altre agermanament seria resseguir finestres de pedra, des d'aquella del silenci de reserva a Trasfiguera fins a l'obertura gòtica al nervi del carrer Santa Clara, símbols de classes socials ben marcades per la diferència.
La interiorització de la pedra de Girona es fa molt personalment, més enllà dels sentits, com ho va demostrar Carles de Bolós, "Gerión" en un dels seus quatre mil articles: explicava que a la pujada de la muntanya de Montjuïc, sortint de Sant Pere de Galligants, i quan el vianant es gira de cara a la catedral, l'eco repeteix una paraula de dotze síl·labes. Coneguda com era l'absoluta sordesa de l'estimat escriptor, és innegable que "Gerión" tenia una fe immensa en la vida màgica de la pedra de Girona... Viure la pedra és participar d'un paisatge únic, és sentir-se'n familiar, trobar-hi les més pures satisfaccions. Ja no podrem desaprendre les rutes infinites del seu esperit.

Enllaços recomanats: Premis cinema