PERE FRANCH FRIGOLER

17.01.2014 | 07:21
PERE FRANCH FRIGOLER
PERE FRANCH FRIGOLER

"En tots els camps, en Pere ha aportat la seva discreció, la seva amabilitat, la seva capacitat, el seu esperit dialogant, el seu sentit de l'esportivitat i un punt d'ironia"

Fa quinze dies vaig escriure un article dedicat al GEiEG. Insistia en el paper i en el valor de la tasca del Grup, i en la necessitat que hi hagi una resposta cívica a la demanda de la Junta d'una col·laboració extraordinària dels socis per encarar la crisi i intentar reforçar el pes i el paper social de l'entitat. En aquell article vaig tirar pel dret i fiant-me de la meva memòria vaig esmentar els diferents presidents de l'entitat grupista que jo tenia associats al meu record. I feia esment dels traspassats Santiago Sobrequés, Emili Caula, Lluís Bachs, Salvador Martí, dels expresidents Joaquim Vila, J.M. Figueras, Joan Escu?der, i del president actual, Francesc Cayuela. Però em vaig deixar un nom, Pere Franch. De cop em van fer adonar que havia comès una injustícia per omissió.
Em proposo, doncs, amb aquest article, reparar amb escreix aquella omissió. No només per situar Pere Franch en el paper que li pertoca a la història del Grup, sinó perquè això m'ha de permetre també ubicar-lo en el seu paper a la història de la ciutat. La nostra memòria és fràgil i la nostra consciència cívica i col·lectiva, per desmemoriada, acostuma a ser ingrata. Aquest és el motiu que després d'anys d'anonimat discret, els grans homenatges, les lloances i els agraïments acostumen sempre a arribar tard i malament, quan el destinatari ja no pot sentir l'escalf del reconeixement.
Més enllà, doncs, de la seva trajectòria empresarial, de l'àmbit en el qual Pere Franch ha desplegat la seva activitat econòmica, el camp en què s'ha dedicat a guanyar-se la vida, convé retenir tres camps concrets de la trajectòria ciutadana d'en Pere: el GEiEG, la Caixa de Girona i el Col·legi Universitari de Girona en el camí cap a la creació de la Universitat de Girona. En tots els camps, en Pere ha aportat la seva discreció, la seva amabilitat, la seva capacitat, el seu esperit dialogant, el seu sentit de l'esportivitat i un punt d'ironia discreta, administrat amb un somriure sorneguer i algunes trucades iròniques.
Comencem, doncs, pel GEiEG, que va ser el motiu del meu article anterior. Pere Franch ha tingut tota la seva vida una gran passió per la muntanya, per l'excursionisme i per l'alpinisme. Amb una bona colla d'amics, al llarg de la seva vida, ha fet ascensions a dotze pics de més de quatre mil metres, i els seus tres mil superen els dos-cents. La secció de muntanya del GEiEG va rebre aquesta passió vital, tan lligada a l'esforç i a l'ànima catalana, per definir un paisatge i un horitzó propis. Franch va col·laborar en les juntes dels presidents Sobrequés i Caula, i va ocupar-se de la secció de rem i de les seccions d'esports, fins que el 27 de juny de 1974 i fins al 24 de febrer de 1977 va assumir la presidència de l'entitat grupista. Són anys de culminació de les instal·lacions esportives de Sant Ponç i de definició i impuls del nou complex de Sant Narcís, i de les instal·lacions de Palau, que juntes conformen un patrimoni ciutadà d'uns equipaments de primer nivell. En el Grup, la continuïtat institucional ha estat sempre un valor i el mateix Pere Franch, vinculat a la "soca" i a la tradició grupista, va continuar col·laborant amb les juntes del president Lluís Bachs i formant part, durant molts i molts anys, de les comissions organitzadores d'una cita anual plena de tradició, com la Pujada als Àngels i també l'embardissada.
El GEiEG ha mantingut, sempre, una dimensió cívica i social, un compromís amb la cultura, un arrelament en la convivència i el diàleg. Justament obert a les rea?litats ciutadanes va ser Pere Franch, i la seva Junta, els qui van assumir el compromís i la responsabilitat de posar a disposició de l'Assemblea Democràtica de Girona l'estadi d'atletisme de la Devesa, per convocar-hi els actes de a Diada de 1976, un any abans de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977, que acostarien la Diada d'aquell any ja al centre de la ciutat, a la plaça de Catalunya.
En segon lloc hem de parlar de la Caixa de Girona, ara ja desapareguda i fusionada amb la Caixa de Pensions. Pere Franch en va ser, primer, conseller (1978), després, vicepresident (1980) i, finalment, president de l'entitat gironina d'estalvi des del 31 de gener de 1985 (aviat farà trenta anys) fins al 15 de juny de 1995. Aquí va veure el traspàs de la Direcció General de Joan Vergés a la d'Aleix Gimbernat i va viure el creixement de les activitats de l'obra social, principalment encarnada en la Fontana d'Or, el centre Joan Riu i els jardins de cap Roig.
Fou també aquí on justament, crec que va ser el 1980 o 1982, que Pere Franch em va demanar que fes una intervenció d'obertura, amb contingut -no pas formal- d'una reunió de l'Assemblea de les caixes d'estalvis de tot l'Estat. Jo era un recent elegit alcalde de Girona, molt jove, que es va adreçar a un públic de responsables d'entitats financeres reclamant més garanties, més crèdit, més seguretat jurídica, més claredat i més transparència per al funcionament del sistema financer espanyol al servei del creixement econòmic i l'estat del benestar. Aquí em vaig atrevir a vaticinar, anticipant-me uns mesos, la inevitable intervenció de Rumasa!; segons explicaven en Pere Franch i l'Aleix, aquest fet va portar els directius assistents a recordar, amb especial èmfasi en les successives assemblees, aquella meva intervenció.
Finalment, Pere Franch es va significar i coresponsabilitzar en el procés de consolidació dels estudis universitaris a Girona. Ho va fer assumint la presidència del Patronat del Col·legi Universitari de Girona, l'any 1983, i participant de forma simultània i successiva en els consells socials de la Universitat Autònoma de Barcelona i en el de la UdG, un cop es va crear el desembre de 1991. El seu nom, doncs, s'associa als dels altres gironins que des de responsabilitats diverses van procurar un lligam entre la ciutat, la demarcació i la Universitat. I aquí hem de recordar, i subratllar, els noms d'Albert Casellas, Enric Mirambell i Salvador Carrera, que són les persones que, des de diferents responsabilitats, van ajudar a facilitar un procés en què els professors i el conjunt de la comunitat acadèmica hi tingueren, com ara, també un paper rellevant, pioner i fundacional. La tasca de Pere Franch ha de servir, també, per recordar els professors Santiago Sobrequés, Frederic Udina, Joan Reglà, Àngel Anton, Miquel Barceló, Modest Prats, Marcel Salleras, Josep Torrellas, Lluís M. de Puig, Enric Lluch, i tots els que en paral.lel estaven impulsant la Universitat Politècnica, i tants d'altres, vius i morts, inscrits ja amb lletres de motllo a la història de la Girona contemporània.
Com Pere Franch que, ara, cada divendres quan puja als Àngels, sotja l'horitzó i enyora els seus cims.

Enllaços recomanats: Premis cinema