Les festes nadalenques, molts, les hem pogut viure intensament i amb joia, especialment si anàvem acompanyats de mainada, a través de Cantades de Nadales, dels pessebres populars i artístics fets a casa, dels Pessebres Vivents, dels Pastorets, dels CagaTió, de les Cavalcades de Reis... Tots aquests rituals, heretats de generació en generació, són l'expressió d'unes creences que esdevenen mites, d'alt valor per a la pròpia cultura,

Tanmateix, alhora que es rememoren fets i experiències religioses d'arrels cristianes, el seu infantilisme narratiu, més a prop dels contes de fades, a molts els allunya del seu contingut de fe. Què hem de creure -diuen- si ens expliquen la religió a través d'unes narracions més pròpies per a nens, plenes d'inexactituds de lloc, temps i costums d'època, tal com ens demostra la historiografia actual?

Certament tenen raó, si ens atenem només al "com" s'explica el fet religiós i deixem de banda el "que" s'explica. Aquest dilema entre mite (conte) i raó (logos), ja el plantejaven els savis de la Grècia antiga (aprox. 400 a.C). En el diàleg Protàgores de Plató, el sofista oposa el "mythos" al "lo?gos" com dues formes didàctiques, d'alguna manera complementàries: "( Sòcrates digué a Protàgores:) Si doncs pots demostrar-nos més clarament que la virtut es pot ensenyar, no ho retinguis pas, ans demostra'ns-ho. No ho retindré, Sòcrates, digué, però ¿voleu que us ho demostri per mitjà d'un mite, com un vell ho fa amb els joves, o bé que us ho expliqui en un discurs?".

Avui intentaré fer un discurs raonat del que són les creences, la fe i l'experiència religiosa. Tots tres continguts formen part de la nostra alimentació espiritual, però com tots els aliments, uns són més substanciosos, necessaris i vitals que els altres.

Parteixo de la premissa que la major part dels estudiosos del fenomen de la religiositat estan d'acord que el sentiment religiós sorgeix en la humanitat primitiva al mateix temps i de forma indissociable al sorgiment de la consciència individual i que l'evolució de la pròpia consciència, individual i col·lectiva, expressarà de diferents maneres, al llarg del temps, la pròpia religiositat.

La creença és l'expressió més simple de la religiositat. De fet, moltes vegades opera sense connexió amb la veritable religiositat. Creença és quasi sinònim de militància. La creença no necessita la raó. L'expressió popular de bona part de les religions actuals estan sustentades en creences no raonades. Tanmateix la creença no és exclusiva del sentiment religiós. També es dóna en àmbits científics, culturals i ideològics. El distintiu de tot creient, religiós o no religiós, es la seva passió per convertir als demés als propis postulats i la seva lluita acarnissada contra els incrèduls. Els creients són fidels als seus ritus, de pas i de consolidació del seu sistema de creences, perquè enforteix tant la identitat individual, com la del grup social o ètnic.

La fe no és exactament el mateix que creença. El creient i l'home o dona de fe viuen una religiositat interiorment molt diferent, tot i que exteriorment pugui semblar el mateix, perquè comparteixen el mateixos símbols o creences externes. La fe és el sentiment religiós que queda quan la creença ha passat el filtre de la raó. La persona de fe veritable té tendència a allunyar-se de la literalitat de la llei, del desig de convertir als altres. La persona de fe no cerca el consol del sistema de creences que li donin seguretat, raó per la qual molt sovint, queda presa per l'angoixa dels propis dubtes religiosos. El dubtes li provoquen tensió espiritual que només pot resoldre mitjançant l'experiència religiosa de la Unitat transcendent. És la intuïció de que "hi ha quelcom" més enllà de la creença i la raó. Així la fe és el preàmbul, una premonició, un impuls vers la veritable experiència religiosa. És un altre nivell de consciència, intuïtiu, però no per això menys racional.

L'experiència religiosa de la Unitat, és un acte de coneixement superior, transcendent (més enllà del propi jo) i trans-racional (més enllà de la raó). És un fet que es mou en un àmbit diferent, de la simple creença i de la mateixa fe. El que la fe intueix, l'experiència ho confirma. Abraham Maslow, el pare de la psicologia humanista, la denomina "experiència al cim", perquè és gràcies a ella que s'obté una visió més completa de la condició i del sentit de l'existència humana.

Freud diu que les experiències religioses són aberracions psicològiques. Què podem dir, doncs, dels milers i milers de persones, de tots els temps i civilitzacions, que han estat considerats grans savis i s'han manifestat com a subjectes de viure experiències religioses? Aquesta constatació empírica desmenteix, al meu entendre, l'afirmació freudiana i la dels il·lustrats que no veuen més enllà de la pura raó. Avui sabem que la intel·ligència humana és racional, però també intuïtiva i capaç d'evolucionar vers una consciència, on es fusiona la pròpia individualitat amb el Tot, amb el Ser Suprem, amb el Tao o amb Déu.

La veritable experiència religiosa no és una experiència esporàdica que es manifesta una o unes poques vegades a la vida, en un moment de solitud, de meditació, allunyats del brogit diari, sinó que és una experiència que som capaços de traslladar, viure i compartir amb les nostres relacions i situacions quotidianes. En aquest dia a dia, minut a minut, el savi, l'asceta, el místic, torna a ser un humà qualsevol, però que sap integrar en la seva vida ordinària, les visions superiors de l'existència humana.

Quina ha estat la teva vivència de les festes de Nadal i Reis? Creient? De fe? Experiència religiosa? O senzillament agnòstica?