Hi havia un regne en el qual les classes mitjanes i baixes ni s'estimaven ni tenien fe en el matrimoni.
- Defraudem Hisenda, estimada? -li preguntava el marit a la dona.
- Que la defraudi la teva mare -responia la dona amb acrimònia, signifiqui el que signifiqui acrimònia.
A més de desatendre els requeriments dels marits en ordre a les seves obligacions fiscals, les dones rebutjaven qualsevol proposta que se'ls fes perquè ?pa?guessin al servei en diner negre, per a l'adquisició d'habitatges impossibles o per a la creació d'empreses pantalla amb les quals ocultar els ingressos procedents d'activitats delictives. No estimaven els seus marits, no creien en els sagrats deures del matrimoni, eren mala gent.
Déu va decidir llavors acabar amb aquest regne llevat que algú trobés, en un termini de temps raonable, una dona justa. Vet aquí que una de les filles del Rei s'havia casat amb un home normal i corrent, un defraudador comú, un tipus una mica pocavergonya, un barrut, un espavilat que va començar a temptar la infanta amb classes de merengue.
- I amb què les pagarem? -va preguntar ella.
- Tu firma aquí i aquí i oblida't de la resta- li va dir ell.
I la infanta, que creia per damunt de tot en el matrimoni i que estava molt ?ena??morada del seu marit, va signar els papers del merengue al costat dels de la reforma del palau, llogant-se de passada a ella mateixa les seves habitacions.
Després, també per amor i en defensa del matrimoni tradicional, del de tota la vida, va començar a tirar de la targeta de crèdit de l'empresa fantasma de la qual era propietària, al costat del seu marit, al 50%. Una empresa creada per amor, per reforçar els vincles del sagrat matrimoni. I hi va haver un despatx d'advocats que, coneixent l'amenaça de Déu, va buscar la filla del Rei i la va localitzar i va fer al Summe Faedor grans elogis d'ella. I va veure Yahvé que en efecte hi havia ?al?menys una dona que creia en l'amor i en el matrimoni i va mantenir la seva amenaça en suspens i, conte contat, estem fets pols.
