ANÈCDOTES DE LA GIRONA QUE VA SER

19.01.2014 | 00:00
ANÈCDOTES DE LA GIRONA QUE VA SER
ANÈCDOTES DE LA GIRONA QUE VA SER

"Igual que en Figueras, en Gil també es considerava moralment obligat a publicar el que interessava a la institució
de la qual era funcionari"

Avui comentaré unes curioses, encara que intranscendents, anècdotes protagonitzades per dos gironins que en el seu temps, ja fa uns quants anys, eren molt coneguts per part dels seus conciutadans. Es dóna la coincidència que tots dos varen ser periodistes i tots dos funcionaris de la Diputació. I un després de l'altre, s'encarregaren de l'administració del departament de Cultura de l'ens provincial.
Un d'ells era en Josep Figueras i Torró. Un home sempre jovial i amb cara de satisfacció i disposat a esclatar en una sorollosa rialla davant de qualsevol situació que mínimament ho pogués provocar. De jove va actuar en un elenc de teatre d'aficionats, que representava obres amb actors exclusivament masculins, pel fet de pertànyer a una associació religiosa, que en aquestes activitats lúdiques no admetia la barreja de sexes. El local de les representacions era el Centre Cultural, ?situat a la placeta que ara porta el nom de l'Institut Vell. Les representacions eren les tardes de diumenges i dies festius i els assajos havent sopat d'algun dia feiner. Sempre que la feina del Diari no el retingués en aquell dia i hora. En aquesta activitat artística destacava, i molt, en el paper de còmic, que exercia amb gran èxit i adhesió del públic. Especial concurrència de públic es produïa en les representacions dels Pastorets, tots els dies festius del temps de Nadal. En Figueras era un dels dos pastors còmics. Era tanta la popularitat que havia aconseguit en aquest paper que molts en parlaven com En Figueres dels Pastorets.
Com a periodista del diari local publicava gasetilles i reportatges i també algun article. Pel fet de ser funcionari de l'Administració es considerava obligat a fer la informació de l'entitat on treballava. Encara que no tingués cap nomenament, ni cobrés res per aquesta feina que a vegades feia al vespre, o en dies festius, quan hi havia algun acte cultural o institucional, que convenia divulgar.
El migdia d'un diumenge, les autoritats estaven reunides en un dels centres oficials de la ciutat esperant l'hora de començar la celebració d'un acte públic. Arribà el periodista-funcionari, optimista com sempre i endiumenjat. Vestia un tern nou, fet a mida, a la perfecció, de roba de la millor qualitat, amb un estampat de quadres. Quan el veié el governador exclamà: "Caramba, señor Figueras, parece el Museo del Prado, con tantos cuadros". Ell respongué amb un somriure, sense dir res. No veiérem mai més en Figueras ?lluint aquella vestimenta. Al cap d'un temps prudencial, els diumenges al migdia en Figueras passejava per la Rambla, com fèiem molts gironins, en aquell temps, abans que la revolució del sis-cents originés el dominical exili ciutadà. L'acompanyava la seva esposa, que lluïa un vestit de jaqueta i faldilla, confeccionat amb una roba amb un estampat de quadres. Com que la senyora era molt afavorida, la roba de bona qualitat i la modista hi havia esmerçat tot l'art, ningú hi tingué res a comentar, sinó en tot cas la perfecció i bona presentació d'aquella elegant indumentària.
En Miquel Gil Bonancia seguí, pocs anys més tard, el mateix itinerari professional que l'esmentat Figueras. Un any, els primers dies de setembre, en una de les gasetilles que publicava diàriament en el periòdic local, es referí a les passades vacances i acabava dient que ara, havent acabat el temps oficial d'oci, li convenia tornar a l'oficina per tal de descansar. Els seus companys de treball en llegir allò s'indignaren, com era de suposar. Aquesta reacció podia tenir el seu origen en la falta de sentit de l'humor d'aquells funcionaris. O potser perquè eren molt conscients que el que deia tenia una base de veritat. I això sí que els sulfurava.
En Gil era un home molt extravertit. Tenia molts amics i tocava moltes tecles. De jove havia estat un atleta d'alta categoria. Continuà amb les cròniques esportives, de qualsevol especialitat. Publicava també crítiques d'art després de visitar les exposicions i generalment freqüentant també el taller de l'artista. Ell deia que dels restaurants, a més del menjador, convé conèixer la cuina. I això feia també en el camp de la creació artística. Però els restaurants també els coneixia tots i d'una gran part d'ells també tenia el coneixement de la cuina en ple funcionament. Tenia una barca i practicava l'esport nàutic. Posseïa l'art de ser amic de tothom, i sense cap dificultat es podia reunir amb Josep Pla o amb Salvador Dalí.
Igual que en Figueras, també es considerava moralment obligat a publicar el que interessava a la institució de la qual era funcionari. I igualment també sense nomenament i sense gratificació. En aquest quefer havia sofert algun ensurt, com quan en ocasió d'unes inundacions realitzava un reportatge volant en un helicòpter, i l'aparell va haver de fer un aterratge forçós en plena autopista. Afortunadament en aquella hora no hi havia gaire trànsit d'automòbils i l'aterratge no va tenir fatals conseqüències.
De la mateixa manera com protagonitzava anècdotes, també podia explicar-ne moltes. Unes que havia sentit explicar i altres que havia presenciat o n'havia compartit el protagonisme, però en un paper secundari com la que referiré a continuació, i em sembla que és la que té un més alt interès i originalitat.
De molt jove, abans de ser funcionari-periodista, en Gil treballà un temps a la fàbrica de Galetes Plaja, important empresa d'àmplia projecció, emplaçada a l'encreuament dels carrers Cerverí i Figuerola. Els Plaja tenien algun parentesc amb el notable escriptor Joaquim Ruyra i Oms. Quan el senyor Ruyra, ja d'avançada edat, venia a Girona, començava el seu itinerari visitant la família Plaja en la fàbrica, que coincidia amb el domicili familiar. En una ocasió els indicà que havia de fer una gestió en una oficina que no sabia on es trobava. El senyor Plaja encarregà a en Gil que l'hi acompanyés.
Arribats a l'oficina i iniciats els tràmits, era qüestió d'omplir un formulari. Era un dia fred de rigorós hivern. L'il·lustre narrador protegia les seves mans amb uns guants de llana que no era massa fàcil treure i posar ràpidament, ja que es mantenien molt arrapats a la mà. I per no perdre temps en aquesta enutjosa operació, demanà al seu acompanyant que omplís l'esmentat formulari. Cosa que el noi va fer amb gust i molt amablement. Al mateix temps que el de darrere la finestreta, dirigint-se compassivament al mestre de les Lletres Catalanes, li va dir: "Ho veu, senyor, en quina situació tan lamentable s'ha de veure per no haver après a llegir i escriure".

Enllaços recomanats: Premis cinema