Els banquers no parlen mai de política en públic. No vol dir que no en facin. Fa temps que el poder polític està subordinat al financer, sobretot des de les etapes ultraliberals de Reagan i Thatcher, que van arraconar la socialdemocràcia i l'anomenat liberalisme social. Per això, hauria hagut de tenir més transcendència el fet que aquesta setmana Isidre Fainé (la Caixa) i Josep Oliu (Banc de Sabadell) sortissin el mateix dia a l'escena pública parlant de política. El debat sobiranista coincideix amb la fase de més múscul bancari de Catalunya a Espanya, si és que els bancs avui dia, amb accionistes de diferents països, són d'algun lloc. La història explica que l'ofici de banquer no ha figurat mai entre les virtuts de la burgesia catalana, a diferència dels bascos de Neguri fins que Aznar els va llançar una OPA amb el BBVA. Ara, la Caixa és la tercera entitat de l'Estat amb actius i el Sabadell, la cinquena. Isidre Fainé ha demanat un gran acord entre Catalunya i Espanya i Josep Oliu, que es resolgui el nou finançament. Si fa o no fa, han dit el mateix: senyors Rajoy i Mas, resolguin l'atzucac. Cap dels dos els ha fet cas. Potser és que han arribat a un punt de no retorn.
