A principis de la setmana que ve desembarcaran a l'edifici dels jutjats d'Instrucció de Palma els responsables de seguretat de la Casa del Rei. La inspecció excedeix els límits de la rutina policial, per adquirir un valor simbòlic emfatitzat pels seus exe?cutors. La Infanta pren possessió de la seu judicial, els funcionaris al seu servei han d'assegurar-se que jugarà en camp propi, encara que sigui en circumstàncies inesperades per l'atreviment d'un jutge.

La Zarzuela adoptarà, per tant, les precaucions que va obviar a l'hora d'impedir que Cristina de Borbó es veiés activament embolicada en una trama que fa perillar la supervivència de la Corona. Una vegada aclarit als propis jutjats que la monarquia compta amb mitjans sobrats per neutralitzar qualsevol altercat, també s'evidencia que el palau hauria d'haver actuat amb idèntica aplicació per evitar els excessos econòmics que li han costat una imputació a Sa Altesa Reial, ja que fins i tot el fiscal protector li assigna un dèficit ètic. Per tant, l'expedició policial de dilluns contra la llibertat d'expressió descarta en paral·lel la imprudència protectora dels protagonistes del cas Infanta, per endinsar-se en els pecats mortals.

Més enllà del morbo, els periodistes que s'amuntegaran a les portes del jutjat el 8 de febrer compleixen la tasca de vigilància dels interessos públics, desatesos clamoro?sa?ment per La Zarzuela en benefici econòmic de la Infanta.

Mentrestant, el país desgrana els ecos del tercer exabrupte del fiscal en tres mesos consecutius. Mai un acusador va escriure tant en defensa d'una princesa, Horrach parla a l'audiència en lloc de fer-ho a l'Audiència.

En una divisió del treball al peu de la lletra, la defensa diguem que oficial de la Infanta se centra en els lacrimògens aspectes sentimentals, mentre que el fiscal la blinda amb arguments d'una contundència gai?rebé física, o només física. Després de la irrupció de la sublimació amorosa en l'esfera penal, falta dilucidar si Cristina de Borbó va participar en els manejos d'Urdangarin perquè l'estimava, o si l'estimava perquè la deixava participar en les seves rendibles empre?ses.

Si no hagués mitjançat la prosa tan vandàlica com buida dels defensors públics i privats de la Infanta, s'hauria imposat l'elemental conclusió que Castro tenia raó, ja que cap de les parts ha qüestionat la seva imputació. A falta que el Suprem distingeixi doctrinalment entre imputats forçosos i imputades voluntàries, la citació de funcionaris policials i tributaris ha causat un malestar agut entre els convocats pel jutge a instàncies del fiscal. Consideren que aquestes declaracions excedeixen la seva tasca, i que són més pròpies d'un judici oral que d'una fase d'inda?gació prèvia.

Segons s'aprecia, tothom es creu amb dret a una opinió, encara que la decisió última quedi en mans dels policies de La Zarzuela. L'enrenou s'imposa des que el fiscal s'oposa a la declaració de la Infanta perquè "no fos cas que no ho hagués fet", una excepció que liquida el Dret Penal. De la mateixa manera que Samsó, a Horrach no li importa enderrocar el temple sencer de la instrucció, si acaba a canvi amb els seus filisteus.