Per a molts, el nom d'Isidor Marí queda associat a la seva condició actual de president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, l'organisme que exerceix la competència acadèmica de fixar la normativa de la llengua catalana. Es tracta d'una funció fonamental a fi de vetllar per la qualitat de l'expressió oral i escrita en català, que garanteix la continuïtat i l'actualització permanent de l'obra decisiva de Pompeu Fabra, que va permetre superar polèmiques estèrils i definir un model unificat d'ortografia, de gramàtica i de lèxic, indispensables per al ple desenvolupament del català com a llengua del tot eficaç per als usos que requereix una societat que participa plenament de la contemporaneïtat. Certament aquesta alta responsabilitat ens permet de valorar la importància de la contribució d'Isidor Marí al present i al futur de la nostra llengua, però, per tenir-ne una imatge més completa, caldria immediatament afegir-hi que va dur a terme una labor fecunda als anys setanta com a professor de la Universitat de les Illes Balears, que va ser el primer cap del Servei d'Assessorament Lingüístic de la Generalitat de Catalunya, al costat d'Aina Moll, i el primer subdirector general de Política Lingüística, al costat de Miquel Reniu, o que l'any 1996 es va incorporar a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) com a director dels Estudis d'Humanitats. Entre les seves publicacions podem esmentar Un horitzó per a la llengua. Aspectes de la planificació lingüística (1992) o Plurilingüisme europeu i llengua catalana (1996). Ara bé, més enllà de la consideració que mereix la seva acció en el camp de la normativa i de la sociolingüística, vull aturar-me en una altra dimensió del nostre personatge, la que el situa com una figura destacada del món de la cançó. N'acabem de tenir un recent i esplèndid tast amb el disc Serà molt fort, que, fruit d'una reeixida col·laboració amb Joan Barbé i Jordi Clua, inclou catorze excel·lents versions seves de Bob Dylan. Per exemple, unes brillants adaptacions de Mr. Tambourine man, que esdevé L'home del pandero, o de la memorable Blowing in the wind, que Isidor Marí converteix en El vent et respon: "Quants de camins s'ha d'haver corregut/ abans que un arribi a ser algú?" Però la trajectòria musical d'Isidor Marí s'inicia a la seva Eivissa nadiua ja l'any 1965, amb el grup Isidor i Joan, i continua l'any 1974 amb el mític conjunt Uc, que Isidor Marí va formar amb Joan Marí "Murenu" i Victorí Planells. El treball d'Uc, que va tenir una projecció arreu de les terres de llengua catalana, va difondre un tresor de cançons tradicionals eivissenques, però també la poesia poderosa de Marià Villangómez. En un dels seus discos, En aquesta illa tan pobra (1976), trobem el bellíssim tema d'Isidor Marí Flors de baladre. El fil del Marí cantant es reprèn l'any 1999 amb Falsterbo Marí, amb discos com Cor de crom (2002), i acaba donant fruits ja només amb el seu nom a Ansa per ansa (2006) o aquest magnífic Serà molt fort.
