Passo per Madrid de camí cap a les muntanyes de Toledo. Els núvols cobreixen el cel gris mentre cau una pluja agra, bruta i persistent. Al carrer es percep un malestar contingut en el qual es conjuguen la decepció i la incertesa, l'empipament i l'evidència sobtada que ja res tornarà a ser igual. Curiosament, no es parla del desafiament separatista llançat per Artur Mas; no en primera instància, vull dir, i no de manera quotidiana. La Caixa continua sent un dels puntals del sistema financer espanyol (i madrileny); el cava català segueix regnant en les celebracions de Cap d'Any; els fluxos comercials funcionen amb la precisió habitual.

Què significa aquesta aparent normalitat? La fortalesa de l'Estat de Dret? La temptació escapista de les societats immadures? L'abisme entre l'opinió pública i l'opinió publicada? El cansament acumulat per aquest interminable lustre de crisi econòmica? O senzillament la tranquil·litat de saber que l'impossible -la ruptura d'una nació moderna i democràtica inserida a Europa- no pot succeir? Potser es tracti de la suma contradictòria de tot això. Citant el periodista Enric Juliana -que parla del "català emprenyat"-, cal dir que el malestar col·lectiu repercuteix en la imatge d'un "madrileny cabrejat", encara que la manifestació d'un o un altre empipament sigui molt diferent. Les ferides a la Villa y Corte no s'atribueixen al fracàs de l'estructura autonòmica, sinó que s'interpreten en clau interna i regional. Però els miratges s'esvaeixen i en part, només en part, Madrid era un miratge més.

Durant molts anys la capital d'Espanya va exemplificar les bondats de la proposta conservadora. I certament hi havia motius perquè es produís aquest boom en la seva autoestima: els fonamentals eren sòlids; l'economia, forta. Gallardón va enterrar la M-30, dibuixant una ciutat d'artèries verdes i espais públics. Aguirre consolidava el superàvit fiscal amb baixades d'impostos. La privatització de les grans empreses de l'Estat va situar de sobte Madrid en l'epicentre de les multinacionals del país. L'expansió urbanística va ser ferotge, el disseny s'apoderava de les propostes comercials i les línies de metro constituïen l'enveja dels visitants. El turisme acudia en massa propiciat pel modern aeroport de Richard Rogers i per la renovada oferta museística, amb Nouvel al Reina Sofía i Moneo al Prado.

L'auge de Madrid va coincidir amb la bombolla, però es va prolongar en el temps més enllà d'aquesta. Malgrat la sagnia en els comptes públics de l'Estat, els pressupostos de la Comunitat mantenien els números verds. Aguirre va acariciar un enfrontament obert amb Mariano Rajoy; Caja Madrid va créixer sense mesura pugnant per ser la primera caixa nacional. Llavors van arribar les Olimpíades i Adelson, el glamur esportiu i la ludopatia Eurovegas, com a catapultes de futur. Van sortir malament com havien sortit malament moltes altres coses: Blesa i el forat negre de Caja Madrid, la privatització de la sanitat i la caiguda del turisme, la trama Gürtel i els recanvis d'Esperanza Aguirre i Ruiz Gallardón. Un axioma filosòfic bàsic distingeix entre ser i semblar: declarar-se liberal no suposa ipso facto creure en la competència. Així, la gran narrativa ?madrilenya -un oasi al mig de la crisi, gràcies a les polítiques d'inspiració thatcheriana- va caure feta miques. Madrid no ja era la solució sinó una part més del problema. La confusió es va apoderar d'un present que ha deixat de confiar en els miratges.

En aquests dos últims anys han coincidit el final de la segona recessió, el desprestigi de les institucions i l'accelerador separatista. La crispació s'ha estès entre els portaveus del debat públic, que busquen en les frases buides i grandiloqüents una solució a qüestions molt complexes d'analitzar. Un es pregunta si, a dia d'avui, existeix a Espanya alguna plataforma política que abordi amb sentit els desafiaments als quals s'enfronta el país: la falta de perspectives laborals, l'envelliment demogràfic, el pes aclaparador de certs lobbies, la disfuncionalitat de la classe política, la corrupció, l'endeutament massiu, la desconnexió territorial, la fractura social, etc. De la ficció al desengany, ha arribat el moment d'encarar la realitat. S'haurà de fer amb moderació, intel·ligència, fermesa i urgència.