bviant histrionismes i cursileries, cal aclarir que la diferència entre un partit i una partida no és qüestió de gènere. Una partida -a la Guerra del Francès, p.ex.- acostuma a tenir mecanismes de presa de decisió poc clars i cadascú va fent amb nivells d'autonomia flexibles. Un partit, en canvi, disposa d'estatuts aprovats i acceptats pels afiliats que defineixen qui, quan i com es decideix què fer i exigeixen unitat d'acció. Si hom no s'hi troba bé o no hi està d'acord, té la llibertat de donar-se'n de baixa quan li plagui.
Però la història ens explica que les escissions acostumen a no ser tan clares, lleials i transparents com caldria per acabar la convivència en pau i que els interessos personals són prou potents com per oferir-nos espectacles penosos. L'actitud d'Àngel Ros semblava digna i lleial: davant la discrepància amb la majoria, fa un pas endarrere i no contradiu ni combat els acords partidaris. Llàstima que aclareixi el motiu: el seu interès de repetir a l'alcaldia de Lleida. La Rocío se sotmet perquè aspira a ser cap de llista a Barcelona. I els altres tres, arrapats a l'escó, voten contra el PSC tot donant suport a la voluntat dels seus adversaris d'assignar-li, com a ICV, el paper d'escolanet. Simplement, se senten vinculats i obligats amb els que volen l'escissió i no amb el partit.
La febrada nacional-televisiva catalana haurà minvat molt en un parell d'anys i es veuran els immensos espais de coincidència i pocs de discrepància a l'hora de definir - al centre-esquerra, a l'esquerra moderada-, què caldrà al país. Fóra bo que l'escissió i divisió del PSC produís les mínimes ferides personals possibles, així els que hauran pres el relleu als actuals protagonistes, desgastats per la seva incapacitat, tindran més fàcil refer ponts d'unitat i impulsar el projecte de reconstrucció d'una Catalunya ?desencisada i devastada pel populisme.
