Això no pot continuar; s'han d'acabar d'una vegada les nostres baralles; hem d'ésser una cosa tots els catalans" (Josep Roca i Roca, periodista republicà hostil a la Lliga Regionalista, de la Unió Republicana de Lerroux fins l'endemà dels fets del Cu-Cut).

Hi ha moments, en la història d'un país, en què les circumstàncies obliguen a decisions desacostumades. I això, sense menyscapte dels papers tradicionals de cadascú, els quals, en la política, acostumem a anomenar, de manera genèrica, d'esquerres i de dretes.

L'any 1906, la concreció política de caràcter unitari a la resposta popular a l'agressió anticatalana avalada i protegida pels governs liberals de Montero Ríos i Segismundo Moret, n'és un bon exemple, tant o més interessant que aquell italià dels anys 1977-1978, sorprenent per l'exercici de realisme de dues forces tan oposades com són democratacristians i comunistes (vegeu "El compromís històric dels catalans", Diari de Girona de 28-XII-2013).

Certament, en el marc d'un anticatalanisme ferotge van tenir lloc (25 de novembre de 1905) els fets del Cu-Cut, en què una colla de militars en van assaltar, cremar i saquejar la redacció i la impremta al carrer Avinyó, així com la Llibreria Bagunyà de Cardenal Casañas i la redacció de La Veu de Catalunya Rambla amunt, perquè s'havien sentit al·ludits i ofesos per una caricatura de Joan Junceda amb motiu del Banquet de la Victòria -18 de novembre, de la Lliga regionalista en les municipals de 1905-, acudit publicat en aquella revista satírica el 23 de novembre.

L'assalt nocturn d'uns tres-cents o quatre-cents oficials uniformats de la guarnició barcelonina no sols va quedar impune, sinó que fou gratament elogiat per la premsa espanyola i per sectors de l'exèrcit, mentre que el nou govern de Segismundo Moret, no sols escalfava l'anticatalanisme (fins i tot Carles de Camps, marquès de Camps, fou acusat de separatista i estigué a punt d'haver de batre's en duel amb un militar triat a sorts a la guarnició de Madrid, el coronel Aguilera) i suspenia les garanties constitucionals a Catalunya, sinó que, amb connivència amb els alts caps militars, sobresseïa la causa contra els assaltants, suspenia la publicació dels dos mitjans durant cinc mesos i iniciava l'elaboració de la Llei de Jurisdiccions.

Aquest projecte de llei feia dependre de la justícia militar totes les ofenses de paraula o escrites a l'exèrcit i la Pàtria i als seus símbols. Fins i tot l'ús de la senyera podia ser considerat fet delictiu, i sotmès, doncs, a aquesta jurisdicció extraordinària.

No és estrany, doncs, que a redós d'una agressió d'aquesta magnitud, la majoria de la població catalana -de tota ideologia i condició-, es mobilitzés l'any 1906 contra aquesta llei que obria la porta a la repressió de qualsevol manifestació de catalanitat. Fins al punt que les organitzacions polítiques de tots els colors -carlins, regionalistes i republicans-, no sols van atacar i rebutjar la llei a les Corts espanyoles, sinó que es sentiren impel·lides, aprovada la llei (febrer i març del 1906), a rubricar el moviment popular transversal en un moviment unitari de caràcter polític: la Solidaritat Catalana naixia efectivament entre el míting de presentació del pacte l'11 de febrer a Girona i la Festa d'Homenatge de 20 de maig a Barcelona als diputats que havien votat en contra de la Llei de Jurisdiccions -en què unes cent mil persones desfilaren pel Passeig de Sant Joan de Barcelona-, i en coincidència amb la publicació d'un dels documents principals del catalanisme, La Nacionalitat catalana de Prat de la Riba.

En paraules de Borja de Riquer, es tractava de "la primera aliança de les forces polítiques de Catalunya constituïda per tal defensar unes reivindicacions específicament catalanes i barrar el pas a l'ofensiva anticatalana organitzada per la premsa i els partits centralistes de Madrid".

A dins: carlins (Miquel Junyent), Lliga regionalista (Cambó), Unió catalanista (Martí i Julià), la gent del futur Centre nacionalista republicà (Jaume Carner), republicans independents (Amadeu Hurtado), la major part dels republicans de la Unió republicana (Josep Roca i Roca) i republicans federals (Josep M. Vallès i Ribot), amb gairebé tota la premsa catalana, fins i tot la republicana anticlerical i antiregionalista. A fora: la dreta monàrquica espanyola, o sigui, els dos partits dinàstics, conservador i liberal, el sector lerrouxista, minoritari, de la Unió republicana, partidari de la repressió del catalanisme, i les societats obreres, contràries a la direcció burgesa del moviment.

Indubtablement, fou un moviment eclèctic amb un programa inconcret, fet d'acord a un moment de crisi i agressió, i en el qual cap dels seus integrants perdia la identitat pròpia, o en tot cas, la posava entre parèntesis durant un període que havia de tenir caducitat i per a uns objectius de país ben determinats.

Avui, com ahir, la situació és complexa i perillosa: a l'agressió a la catalanitat i als seus elements expressius -llengua, educació, mitjans de comunicació- hem d'afegir un ofec econòmic i un col·lapse polític que porten al desmantellament dels serveis més importants per a la cohesió, i, doncs, per al futur, d'un país: la sanitat, l'ensenyament, els serveis socials. En aquest moment, ens calen direccions polítiques i sindicals que, atentes als clams del poble i del seu moviment nacionalpopular, remin conjuntament i solidàriament, sense renunciar a llurs especificitats i identitats, sense amagar o emmascarar contradiccions de fons, cap al futur que ja és present, la construcció d'un escenari propi per a totes les lluites i totes les polítiques.

I és clar que hi ha i haurà partits dinàstics com llavors, i fins i tot algun cenacle neolerrouxista, però les organitzacions del tronc del catalanisme s'han de sentir cridades, com l'any 1906, a respondre solidàriament als reptes que el poble de Catalunya els ha plantejat, si més no fins al 9 de novembre de 2014. A les eleccions generals de 21 d'abril de 1907, els solidaris van aconseguir trenta-dos dels trenta-sis districtes electorals, quaranta-un dels quaranta-quatre diputats catalans al Congrés, més del 67% dels vots vàlids i uns 211.000 sufragis. "Mai a Catalunya no s'havia produït un plebiscit d'aquelles dimensions" (Borja de Riquer).

Les eleccions europees del 25 de maig, que el poble tractarà com a plebiscitàries de manera indubtable, seran la prova del nou en aquest sentit per a les forces que es reclamen d'aquest tronc comú del catalanisme, que avui, moderat i modelat pel poble, s'escora cap a la independència.