La Catalunya il·lusionada

22.01.2014 | 07:39
La Catalunya il·lusionada
La Catalunya il·lusionada

"A Madrid hi ha un llibre savi de nom Constitució que ho sap tot i ho resol tot i si aquest calla, no es manifesta en un tema concret, llavors l'interpreten com volen"

Espanya és un projecte fallit i Catalunya il·lusiona. Alguns intel·lectuals de l'altiplà castellà han definit la situació política actual d'aquesta manera observant el paisatge desolat, erm espiritual abatut per l'envelliment, la fatiga i la corrupció a aixopluc d'una monarquia decadent, que ha activat tots els vicis obscens de la dinastia borbònica, ensems sotgen que allà, a la llunyania, al nord est, una vivor efervescent i escolten la cridòria esperançada d'un poble que vol alliberar-se i que aspira a tocar dignament un nou futur. Dos models polítics. Dues formes oposades de ser i d'entendre la societat, l'estètica i els tarannàs. Es fatigós per aquests pensadors hores d'ara ser espanyol. El desencís s'ha apoderat del seu esperit; han vist fracassar les aspiracions, com el ridícul internacional protagonitzat per la pàmfila Ana Botella, el paper galdós d'en Rajoy al costat de l'Obama, i com les constructores s'han cobert de glòria a Panamà i Xile, on han enlairat un pont llevadís i els dos vials no concorden. Vergonya aliena.
Madrid, sota el pes dominant de la tradició, la inèrcia d'un passat rònec, fins el president del govern, en Rajoy, sembla sortit d'un quadre del Greco, Soraya Sáez de Santamaría, una "menina" d'en Diego Velázquez, i la Cospedal, d'una tela d'en Julio Romero de Torres, severs, greus, pomposos, en canvi Catalunya viu engrescada pel batec de l'esperança, l'ànsia renovada de reeixir, de guanyar-se un esdevenidor més just i més lliure. La bellugadissa vital recorre bona part del poble català i del País Basc que viu a remolc de la forta embranzida catalana; també els bascos exigeixen el dret de l'autodeterminació. Ens arrosseguem recíprocament.
Mentrestant molts parlamentaris catalans a favor que el poble voti s'han humiliat de nou demanant a Madrid que els permeti, si us plau, fer una consulta democràtica. No obstant a Madrid hi ha un llibre savi de nom Constitució que ho sap tot i ho resol tot i si aquest calla, no es manifesta en un tema concret, llavors l'interpreten com volen. Últimament aquest oracle va murmurant que està molt enfadat amb els catalanistes irredempts i ja no ens estima. Quina sort apel·lar sempre a una Constitució envellida i feta en un context històric vidriós, sota amenaça de l'exèrcit, perquè així ja no cal pensar res. A veure -es xiuxiuegen els prohoms del PP i el PSOE- què diu la Constitució, preguntem-li, ella ho domina tot i ho té previst tot, i en el cas de la consulta el gran llibre afirma que no hi pot haver aquiescència; la consulta no hi cap a les seves pàgines perquè quan la redactaren no calcularen que el món canviaria, que la realitat transmuta. Ara bé, si el món ha canviat no és pas culpa de la Constitució, la culpa la té el món que no s'està quiet. Parem el món, salvem la Constitució!
El PSOE a la catalana ha optat per dir no, no vol que es demani al poder central la capacitat de fer una consulta. Així impedint-ho tranquil·litza la mala consciència, puix que té escrit en el seu programa electoral que estan a favor de preguntar als catalans què volen, sempre, però, que es faci en un marc legal. El PSC no sabia què fer i per ser suposadament coherents s'han entrebancat entre ells tot impedint que la consulta tingui un recorregut legal, la transferència per convocar referèndums i s'han anticipat al pronunciament definitiu del govern del PP amb el supòsit ben apriorístic que de la Moncloa només em pot sortir un No sonor i tronador. Excusa de mal malalt. La votació del PSC a favor del No alineant-se desvergonyidament amb C's i el PP està en funció dels interessos electorals del PSOE, que no l'importa sacrificar alguns electors catalanistes, fins perdre tres escons en el Parlament (Angel Ros, alcalde de Lleida, és una altra història poc heroica, tanmateix) si en pot guanyar o retenir un munt de electors a Andalusia o evitar més pèrdues de vots en l'àrea metropolitana. No volen que als catalans se'ls consulti democràticament i sí que es consulti als ciutadans d'altres països.
De fet personalment no em va sorprendre massa l'actitud d'en Pere Navarro, perquè ja feia temps que cercava un argument per distanciar-se nítidament del catalanisme; ara li ha semblat bé proclamar que CiU, ERC, CUP i IC volen malmetre la convivència, fracturar la cohesió social i xocar frontalment amb el regne d'Espanya, com diu la desapareguda fins ara Chacón: "a Catalunya s'aixecaran fronteres físiques entre els nostres límits territorials i els espanyols".
Els marcs referencials històrics apunten que sempre que el PSC ha entrat en litigi entre Catalunya i Espanya s'ha decantat, d'una forma inequívoca en molts casos, més subreptícia, en altres, a favor de l'interès del govern central. Presentaven per disfressar la subordinació un discurs teòric, abstracte, sobre la seva autonomia respecte al PSOE, ans la pràctica el desmentia. Quantes vegades el PSC s'ha oposat descaradament al PSOE? La LOAPA fou un exemple clar; el seu gran defensor, Ernest Lluch, fou recompensat amb un ministeri. Tot això passà en el temps d'en Joan Reventós. Què hauria succeït si quan el sector més catalanista del PSC ocupava el càrrecs cabdals en el partit (em refereixo a Ramon Obiols, Quim Nadal, Pasqual i Ernest Maragall, Joan Raventós, Antoni Castells, Antoni Siurana, Montserrat Tura, etc; ara tots aquests estan fora dels òrgans directius) hagués esclatat amb força un moviment secessionista? Prefereixo pensar que es mostrarien com a catalanistes, malgrat els dubtes.

Enllaços recomanats: Premis cinema