L'amuntegament d'informació, i la saturació dels seus canals, ens porta a relativitzar notícies que per les seves característiques mereixerien més que una ocurrència de 140 caràcter o dues frases a peu de barra. Per exemple, l'enrenou al voltant de l'OVNI que es va veure a la ciutat alemanya de Bremen. Sí, sí, un OVNI. Visitants. Extraterrestres. Homenets verds. Fa un parell de setmanes va sobrevolar l'estadi del Werder Bremen, fent que les autoritats aturessin el trànsit aeri i portant de cap els controladors, que el van tenir als radars durant tres hores fins que, com una exhalació, va desaparèixer. No és un cas aïllat. El passat mes de juliol, un pilot britànic va assegurar haver vist una nau metàl·lica ovoïdal mentre volava sobre Berkshire. En ambdós casos, si bé s'ha generat força rebombori mediàtic als països on s'han produït els incidents, aquí la notícia ha aparegut a les pàgines de curiositats dels diaris, o com a raresa informativa dels minuts finals d'un telenotícies. A casa nostra, vivim des de fa temps en una mena de bombolla temàtica que ens fa confondre immediatesa per realisme, i que ens allunya de qualsevol sentit de la meravella. O potser és un tema de recel localista: si l'OVNI apareix per Montserrat, li farem cas, però si el veuen els altres segur que és un deliri col·lectiu. El cas és que la identificació entre extraterrestres i espiritualitat, cultivada per escriptors com Carl Sagan, ha desaparegut per la nostra compulsiva tecnificació. Irònicament, allò que fa factible un contacte és el que ens torna indolents davant la seva possibilitat. Un objecte misteriós sobrevola una ciutat europea i aquí ens ho prenem com una anomalia simpàtica. Sense seguiment informatiu, sense debats. És un problema de credulitat, sí, però també d'actitud: en el fons sabem que, si baixa un OVNI del cel, ens atabalarà més la construcció de les preguntes que les hipotètiques respostes. I que assumir l'existència d'altres mons passa, necessàriament, per mirar de cara les misèries del nostre.
