Aprofitant el debat del referèndum de novembre, sospito que el PSOE està portant a terme una maniobra d'explosió o d'implosió del PSC que té com a finalitat acabar amb la força dels socialistes catalans en l'àmbit estatal. O sigui, que potser s'està intentant convertir el PSC en el PSOE de Catalunya a l'estil del PP català. I si no és així, si no existeix aquesta voluntat de fons en tot el que fa, diu i declara l'actual direcció del partit, llavors no s'entén res del que està passant. Bé, una altra possibilitat seria que Navarro, Lucena i companyia fossin infiltrats d'ERC o de Ciutadans; però això entraria dins de la ficció política. M'inclino per creure que aquí alguns aprofiten el moment històric que viu el país per fer net dins de la seva oferta ideològica.

Dit això, crec que caldria entendre que els dos partits que han tingut un pes més important durant els darrers trenta anys a casa nostra, CiU i PSC, ara estan passant per moments molt complicats. La guerra interna està fent miques el socialisme català; però també és cert que la coalició entre Convergència i Unió s'aguanta per un fil. De fet, la centralitat política s'ha mogut cap a l'esquerra i més concretament cap a ERC. El seu líder, Oriol Junqueras, ha aparegut en el moment històric més adequat per al país. És el primer polític català que ha intervingut al Parlament sense la necessitat d'haver de llegir un discurs. Tanta "autonomia de vol" intel·lectual era inèdita fins al moment en la política catalana. La diferència amb la resta de caps de llista és notòria. Però a més el partit no comet errors de personalismes ni de fatxenderia que van marcar els dos tripartits, sinó que es manté fora del Govern, en una situació còmoda i vigilant. I això només el beneficia.

Ara bé, ni ERC ni el país poden esperar eternament que el Govern i l'Estat espanyol s'adonin que la democràcia consisteix a saber què vol el poble i que per això se li ha de permetre votar. Per tant, i malgrat la negativa del Govern d'en Rajoy en aquest sentit, queda clar que si al novembre no podem votar en una consulta, ho farem en unes eleccions al Parlament anticipades, potser a començament del 2015. I un cop dins d'aquest escenari, només caldrà recordar les paraules de Junqueras quan deia allò de "Doneu-me 68 diputats i declaro la independència aquesta mateixa tarda", o una cosa així. O sigui, si no es pot votar sí a la independència per via de referèndum, queda clar que el nostre electorat votarà majoritàriament per un partit que és obertament independentista. I si això és així, no hi ha dubte que un Parlament amb una majoria d'ERC faria una cosa que per altra banda han fet tots els països que s'han independitzat durant aquest segle, el passat i els anteriors, que és declarar la seva independència d'una manera unilateral.

Permetin-me només un incís per deixar constància d'una obvietat en forma de pregunta, i és si vostès, amables lectors, saben d'algun país que abans de declarar-se independent hagi demanat permís a l'Estat que l'ocupava (per exemple, Finlàndia a l'URSS) per independitzar-se'n. O sigui, escenificant-ho una mica seria una cosa com ara: "Escolti, Moscou? No, mirin, que els truquem de Finlàndia per veure si els vindria bé (si no els sap greu) que si a veure si ens poden donar la independència. No, no, de cap manera, no és pas per aquesta tarda mateix que ens faria falta. No pateixin pas. Però, si no és demanar massa, què els semblaria el 6 de desembre? Que els aniria bé? Es que després hi ha les festes de Nadal i d'Any Nou i tothom marxa de vacances i es faria molt llarg tot plegat. Així, doncs, què els sembla el 6 de desembre? No els faria anar massa malament?".

Però, reprenent el fil, caldria entendre que una Espanya sense el territori català, sense els set milions i mig de catalans i sense el 20% del PIB que li aporta el nostre país, no seria ni de bon tros el mateix Estat que ara pertany a la UE. Per tant, si llavors seria un Estat més petit, menys poblat i notòriament més empobrit que ara, no creuen vostès que hauria de renegociar les condicions de la seva permanència dins la Unió Europea? O sigui, en la sala d'espera per tornar a entrar dins d'aquesta Unió d'Estats Catalunya no hi estaria pas sola, sinó que també hi hauria Espanya (i potser Escòcia i la Gran Bretanya).

Per entendre'ns, Alemanya va ampliar-se cap a l'Est incorporant l'antiga RDA i es va fer càrrec del cost de la reunificació. Però en el cas d'Espanya i del Regne Unit es tractaria d'una pèrdua de territori, població i PIB que els convertiria en estats més petits, menys poblats i menys rics i per això molt diferents de com són actualment. Per tant, nova adhesió de quatre nous estats que serien Catalunya i Espanya (amb l'euro), i possiblement Escòcia i Gran Bretanya (sense l'euro).

Finalment, remarcar que si escocesos i catalans som actualment ciutadans de la Unió Europea, no podem deixar de ser-ho pel fet que dos estats membres esdevinguin més petits per la proclamació d'Escòcia i de Catalunya com a nous estats dins de la UE.