Creps, crespells i bunyols

24.01.2014 | 14:55
Creps, crespells i bunyols
Creps, crespells i bunyols

Hem adoptat la paraula crep, procedent del francès crêpe. Si fos una llengua forta, segurament haguérem mantigut l'autòcton crespell (i la variant crispell), mot encara viu en algunes comarques. Recordem, de pas, que hi ha creps dolces i creps salades -com els crispells de bacallà-. I recordem que en bretó la crep és krampouez-un nom que els francesos han amagat curosament-, i que les originals no es fan amb farina de blat, sinó amb fajol -una planta que també tenim a la Garrotxa: "tan segur com el fajol a Olot"-.
Al Libre de totes maneres de potatges, un manual català paral·lel al tan comentat Libre de Sent Soví (s. XIV) hi apareixen les crespes o crespells, així com la variant freixol (en castellà frijuelo; hi ha formes asturs i gallego-portugueses -filloa, filhó-), una elaboració que no és només francesa -ni tan sols bretona-, sinó pràcticament universal, del Llevant ibèric (crespell, crispell, orelleta, bunyeta, pascaió, tannara) a Occitània (pascajon, crespèl, crespa, crespèth, crespèra, torton, farinada, pascada, pastèra i crespèra -Vall D'Aran-, pascadon), passant per França (merveille, crêpe, galette), per Hongria i Romania (palacsinta, del llatí placenta, nom ben curiós -el terme mèdic és una adaptació posterior, que, curiosament, ve del llatí placenta, que volia dir el mateix-; escrit palacinta a la resta de països balcànics, Txèquia, etc.), per Grècia -filo-, Turquia -yufka-, el Vietnam -nem- i el Magrib -ouarka, rghaif-.
Els noms catalans i occitans fan referència al temps -Pasqua, pascaió-, a l'ingredient -farinada- o a la forma -crepell/crispell ve del llatí crispus, arrissat-; els gallego-portuguesos i espanyols al gruix -hojuela, filhó/filloa- i l'italià, a part de crispella i crespella, a la tècnica (frictelle, fritelle). En altres llengües, productes semblants porten el nom d'orella, de les orelletes catalanes i occitanes (aurelhetas) a les orelles d'Aman dels jueus askenasites (Aman tashen), fins a les galaico-portugueses orelhas de frade, o les orelletes i orellanes de les Balears, passant per les bunyetes rosselloneses, que son el mateix, si bé el seu s'emparenta amb bunyol -en francès beignet; bigné en piemontès-.
La diferència dels bunyols amb les creps és que aquells estan bufats i es fregeixen per immersió... però recordem que a Cadaqués dels bunyols se'n diu crespells. Bé, en realitat, "brunyols", que és el terme corrent a la regió de Girona -brunyols de Sant Antoni, brunyols de Sant Josep- dels que en parla Josep Pla, i són molt típics a València, per les Falles, bunyols mallorquins de la Festa de les Santes, i és clar, els brunyols dits de l'Empordà o de Setmana Santa, que en realitat també es fan al Pla de l'Estany, al Gironès i a la Selva, que són dels millors bunyols que es fan i es desfan.

Enllaços recomanats: Premis cinema