omés en el cas de Salvador Dalí podria passar el fenomen al qual estem assistint aquests dies: un personatge mort i enterrat fa a un quart de segle que torna a ocupar portades de diaris i espais en prime time a la ràdio i a la televisió. I no és per la dimensió artística del personatge, que possiblement també s'ho mereixeria, sinó per la potència de qui va ser el primer gran exhibicionista global gràcies a la seva intel·ligència sobrenatural. Una persona, un personatge i un artista associats, com cap altre, a un plató vital: Figueres i Cadaqués. Dalí va ser el primer que va descobrir que l'ultralocalisme pot ser un reactor definitiu cap a la celebritat planetària. Dalí beu de la morfologia del Cap de Creus, de la llum de la badia de Portlligat, dels paisatges humans i urbans de la seva infància i joventut a Figueres, i els transforma en un univers propi i fascinant que ell s'encarrega de propagar i mitificar a Nova York, París i allà on vagi. Hi ha casos similars i encara més microlocals, com seria Claude Monet, que va convertir el jardí de casa a Giverny, a l'alta Normandia francesa, en part essencial de la seva obra.
Dalí va ser un personatge grandiloqüent i genialment excessiu que va aconseguir un objectiu a l'abast de molt pocs: convertir-se en un mite en vida. Va aconseguir crear al seu voltant una fascinació màgica. Es va poder comprovar aquests dies fa 25 anys, quan ràdios i TV van retransmetre el funeral des de Figueres, i totes les principals capçaleres van enviar periodistes a cobrir l'òbit. Contrastava la "rendibilitat" que li donaven els mitjans a la notícia amb la fredor popular d'aquells dies, amb uns figuerencs més encuriosits per la parafernàlia que per la mateixa desaparició del català més universalment popular. Una popularitat mediàtica que 25 anys després no ha desaparegut. I sembla que aguantarà força anys més. Dalí tornarà a ser portada.
