Una de les coses que més em sorprenen de la gent independentista és la gran il·lusió amb la qual actuen i la que generen. Els envejo. Tot i que acabaré votant per la independència, si és que algun dia ens deixen, la veritat és que sóc difícil d'il·lusionar en la política, potser n'espero massa. Bé, el cert és que aquesta il·lusió i optimisme es deu a una gran dosi d'idealisme. I aquí ens retrobem, dec ser dels pocs que pensen que no es pot fer política que valgui la pena sense idealisme. Aquesta és la raó que, més enllà del debat polític, entre ells s'entenguin. Ha estat espectacular el canvi a ERC, on d'un partit dividit amb mil trossos i mil ferides s'ha passat a un partit gran, molt gran, amb una entesa quasi al 100%. Alguna cosa hi té a veure la intel·ligència dels seus dirigents com Oriol Junqueras, però també més coses com explicaré. I no cal dir la quantitat ingent d'opcions indepes a l'esquerra d'ERC que copiaven el tradicional cainisme de les forces marxistes dels segle passat.

Tots els partits sobiranistes fan actes i subscriuen acords entre forces polítiques tan allunyades entre si com CiU, ERC, IC, EUiA i la CUP. No hi fa res que hi hagi retallades o garrotades. Tots a una.

En canvi, quan el que està en qüestió no és la relació amb Espanya, sinó la relació de classes socials, és a dir la correlació de forces a Catalunya, llavors la cosa és molt diferent. A les esquerres tothom es mira de reüll. És impossible un acord, un acte o una foto amb els cinc partits d'esquerres catalans: PSC (no tenim en compte la diàspora socialista), ERC, IC, EUiA, CUP. I això si no comptem el Procés Constituent com una proposta més sinó com una crida a acabar amb l'atomització d'esquerres (curioses aquestes sigles, PC, que han passat de voler dir Partit Comunista, a Personal Computer i Procés Constituent.) És sorprenent la manca de reacció política cooperativa de l'esquerra davant l'intent brutal d'acabar amb l'Estat de Benestar. L'idealisme dels indepes el que fa és que els conflictes personals i la lluita pel poder passin a un segon pla. Existeixen però se sotmeten a l'ideologia.

Crec que cal alguna solució -diguem-ne "la cosa"- que sigui capaç de sumar i no dividir, cal una coalició d'esquerres amb diverses sensibilitats. Un projecte així seria hegemònic a la Catalunya postindependentista. Cal fer fora el sectarisme i construir almenys un programa comú. Cal crear una cosa nova, molt nova que mai ningú no ha pensat ni ha escrit, una opció que proposi una societat alternativa al capitalisme: una societat socialista amb democràcia, ni més ni menys. Quina gran idea que acabo de tenir!