L'arxiu de la denúncia de Jaume Torramadé contra Minerva Amador per extorsió demostra que l'expresident de la Diputació s'ha equivocat de ple en la gestió d'aquest tèrbol afer des del principi. Possiblement mal assessorat per aquells que li enviava el seu propi partit, Torramadé va presentar la denúncia als Mossos d'Esquadra mentre els seus homes de confiança encara estaven negociant una sortida silenciada a l'assumpte. Amb la denúncia, l'expresident no fa altra cosa que fer públics uns suposats fets que, molt probablement, haurien quedat en llegenda urbana. Per tant, com tantes altres llegendes urbanes d'aquests tipus -existents en polítics del seu partit i d'altres-, el sant sopar mai s'hauria publicat oficialment i sempre n'hauria quedat el dubte. Ara Torramadé veu com un dels seus principals arguments en aquest cas s'esvaeix en forma d'arxiu judicial. El que mai he tingut clar és què pretenia amb la denúncia, ja que una resolució favorable a ell tampoc anul·laria la possible veracitat de l'assetjament, cosa que em diu que els enemics, Torramadé, sempre els ha tingut a casa.
