Mesells totes i tots dels que encara surem nedant i guardant la roba, ignorants, conscients, hipòcrites, quan sabem prou bé que una nova revolució dels pobles pobres contra els rics haurà invevitablement d'esclatar-nos entre les nostres mans brutes i còmplices silencioses de tanta sang que volem llunyana i de tanta fam tan a prop, al meu carrer.
El Guantánamo cubà que manté el simbolisme de totes, de tots el vençuts de les grans guerres dels poders universals i el Gamonal de la revolta burgalesa com a senyera d'un poble que es lleva, una matinada fosca d'aquest gran i llarg hivern per dir prou a la injustícia de la por i de la fam.
No se n'adonen els qui sembla ser que es pensen que són els poderosos amos de les nostres vides i és que estan sords i muts perquè ni escolten ni volen parlar. Jo, com a enemiga número 1 de tots ells plegats, els hauré de recordar la nostra mil·lenària història dels pobles reprimits i represaliats que de cop i volta i es varen aixecar, tots a una, per portar-los a tots plegats a la guillotina del seu enderrocament popular. Deixin de jugar, si hi són a temps, amb el seu cinisme. De vegades el fàstic provoca vòmit. I el meu poble està a punt de vomitar.
Encara que, ben mirat, podem aguantar un xic més amb un tros de pa i fantasia tot i esperant què hi diuen de nou els senyorassos de Davos (Suïssa) entaulats amb la "Gran Bouffe", quan algun díscol membre aixequi la seva copa per brindar pels qui passen fam.
Els ho deuen, al cap i a la fi, perquè sense aquest 99 per cent de famelics de la humanitat entera, va dir el díscol rient, què seria de nosaltres, els 85 més rics del món?
