Complir 40 anys és més que un aniversari. És un ritual iniciàtic cap a la categoria sènior. Pertànyer a la quinta del 1974 -el concepte "quinta", avui en dia més aviat obsolet, el tenim molt clar tots els que vam entrar alguna vegada al sorteig per anar a la mili-, equival a passar aquest exercici tan simbòlic, el del Tricentenari, efemèride que ens evocarà una derrota històrica 24 hores els 365 dies de l'any, anant de festa sorpresa en festa sorpresa (!) per retrobar-hi amistats d'èpoques passades a les quals s'ha perdut la pista al voltant d'una taula, per explicar-hi batalletes i perdre la consciència ingerint alcohol amb obsessió més aviat adolescent, com fèiem fa 20 anys.

Entrar als 40 és admetre, a contracor, que el temps, oi tant, passa; reconèixer que el cos ja no està per segons quins esforços; que el genolls poden fer mal; que l'esquena és molt punyetera; que les nits de son perduda són mortals i que les ressaques... ai les ressaques!

Fer-ne 40 és una guerra individual tan dura com la de 1714. Cada batalla que es lliura té per objectiu desarmar els atacs de l'edat, un enemic que no té contemplacions i que té la virtut de guanyar sempre.

Amb 40, toca fer l'impossible per demostrar que s'encara la nova etapa, un mar de dubtes, amb l'energia amb què un adult novell de 18 anys es treu el carnet de conduir: s'imposa pujar i baixar muntanyes corrent; fer maratons i llargues travesses nedant a mar obert; experimentar sensacions noves, saltant en paracaigudes o navegant per rius d'aigües turbulentes; controlar la dieta, abandonar vicis perversos i perniciosos. Renovar-se o morir, vaja.

Sí, amb la quarantena es comencen a comptar els anys que queden per pagar la hipoteca i irrompen en la nostra vida els temuts plans de pensions. A tots ens arriba el moment de començar a encaixar que tot allò que puja, tard o d'hora, baixa. Per molts anys.