Mentre Cristóbal Montoro prossegueix la seva croada fiscal contra els assalariats, Luis de Guindos anuncia el final de la recessió. El PIB de l'últim trimestre creix un heroic 0,3%, la inflació es manté continguda en taxes pròximes a l'estabilitat i el repunt del consum privat ha permès una campanya de Nadal relativament positiva per a la creació de llocs de treball. A nivell macro, potser l'indicador més important sigui la prima de risc espanyola que, des de les paraules del mag Draghi, ha passat de cotitzar en 600 punts bàsics a rondar els 200 pb, permetent millorar el cost del finançament i la pujada en vertical dels valors borsaris. És probable que l'ajust immobiliari no hagi acabat, però en algunes comunitats autònomes les vendes comencen a augmentar i els preus s'estabilitzen.

La canceller Merkel ens va empènyer al límit de l'abisme al forçar la posada al dia de les estructures econòmiques del país: flexibilització del mercat laboral, reforma del Pacte de Toledo i profund sanejament de la banca espanyola, expulsant les caixes dolentes del sistema. Les conseqüències immediates han estat un empobriment general dels ciutadans i, a la vegada, forts guanys productius per a les empreses que han sobreviscut al tsunami de la crisi. Bill Gates i George Soros decideixen apostar per les constructores nacionals i la gran banca d'inversió situa de nou el focus sobre el nostre país.

Amb els sous en hivernació i la productivitat a l'alça, es pot suposar que Espanya torni a ser atractiva. És qüestió de temps que el creixement econòmic es tradueixi en qualitat de vida, llocs de treball i oportunitats; encara que la pròpia evolució del món globalitzat ens inviti a pensar en un futur dividit entre vencedors i perdedors. Així com Alemanya ha optat per inserir-se plenament en la dinàmica competitiva del segle XXI -enfront de la incapacitat de les elits franceses per espantar els seus tics decimonònics-, a la societat espanyola li correspon decidir què vol ser: si un rebrot improductiu del paternalisme polític -amb la seva seqüela d'amiguisme- o una nació adulta que fa de la internacionalització, la meritocràcia i la seguretat jurídica la seva raó d'existir. Amb els incentius adequats, les reformes donen fruits immediats.

Parlar dels incentius suposa tornar al ministre d'Hisenda. En a penes dos anys, Cristóbal Montoro ha renegat de la majoria de les seves conviccions. Va prometre baixar els impostos i els ha pujat. Va prometre equilibrar els pressupostos i el dèficit segueix disparat. Va prometre controlar el deute públic i Espanya s'acosta a la perillosa frontera del 100% d'endeutament. Especialment sagnant resulta l'altíssima pressió tributària sobre els assalariats. Mentre les grans rendes aconsegueixen reduir la seva contribució i l'opacitat del diner negre transita per les caixes en B, el tall fiscal a les nòmines sosté una absurda despesa pública. L'última novetat per decret s'ha centrat en la captura dels bons-restaurant, les ajudes per guarderia o el petit plus que ingressa un treballador amb els desplaçaments. Als autònoms se'ls vol obligar a cotitzar per desocupació. I, a pesar d'allò promès, al 2014 no baixarà l'IRPF. A meitat de legislatura, tots els impostos s'han incrementat: els que afecten l'estalvi i al treball, l'IVA i l'IBI, la gasolina, el tabac i l'alcohol, les taxes aeroportuàries, l'energia, els medicaments, els col·legis i les universitats... Cal recalcar que sense efectes notables en la recaptació, però sí en les butxaques dels contribuents. Si els incentius correctes generen prosperitat, els incorrectes destrueixen la confiança social en els polítics.

Que Espanya pateix un problema històric amb els ingressos és cosa sabuda. Que es pugui solucionar a cop de decret és una altra molt diferent. Mentre uns pocs paguin per molts, l'enlairament de l'economia espanyola serà feble i injust. No és qüestió de recaptar menys sinó de fer-ho d'acord amb uns paràmetres moderns, transparents i equitatius. I en aquesta tasca, el treball de l'equip de Montoro dista de merèixer un cum laude. Dominar amb urgència el dèficit fiscal permetria alliberar diversos milers de milions d'euros per a la inversió i el consum. Reduir els impostos als assalariats facilitaria la necessària recuperació de l'optimisme. Estalvi i baixos impostos no són contradictoris. Més aviat marquen la sendera de l'economia actual.