Cartes

27.01.2014 | 07:10

En defensa de Solc, de Frederic Amat
eulàlia isabel rodríguez pitarque. torroella de montgrí.
Les obres d´art, per més humils que siguin, demanen a crits respecte i sensibilitat. Creen bellesa en llocs que n´estan mancats, i a força d´estar-s´hi, en els llocs, es guanyen el dret a romandre-hi. Crear-les suposa un esforç: en elles hi ha les mans, l´esperit i l´energia de qui les va produir. La seva finalitat no és merament decorativa, sinó que interpel·la a qui les observa. Per aquest motiu surto en defensa de l´obra escultòrica de Frederic Amat, Solc, que Pilar Rahola ha titllat de cosa estranya, d´horrorós, de tros de ferro tirat al terra, o petjada tan lletja. Diu que s´ha dit que és una séquia, un abeurador de vaques, el canal de Panamà,... Ella es refereix a la pèrdua del gust i jo em pregun­to: de quin gust està parlant? Penso que les obres d´art poden agradar o no, perquè això depèn del gust particular de cada individu, i que aquest gust per l´estètica és el concepte al voltant del qual els professors d´art treballem cada dia. Sí que li dono la raó quan diu que en el món de l´art hi ha molta ximpleria, com a tot arreu. Sigui com sigui, no és el cas de l´obra de Frederic Amat; no em sembla correcte trepitjar la dignitat i els drets de l´obra d´un artista amb una trajectòria tan consolidada i vastament reconeguda. També crec que per opinar sobre creació artística cal respecte, sensibilitat i coneixement, i més en art contemporani, on també s´ha de tenir visió de futur per poder entendre tot allò que és capdavanter i que de ben segur s´entendrà i acceptarà en els anys que han de venir. En aquest sentit vull recordar-li que Gaudí no va ser entès per la gent de la seva època perquè es va avançar a aquesta, i que l´edifici que coneixem com La Pedrera va ser batejat així pels seus detractors.

S´esberlarà el PSC, pero no Catalunya
JOAN JANOHER I SADURNI. forallac.
És convenient fer-nos forts davant l´enfrontament dialèctic dels socialistes: com gosen dir que castigaran o almenys això pretenen, els tres diputats que de manera voluntària i sense cap condicionant, varen exercir el seu dret de vot al Parlament de Cata­lunya. Creuen que només han de seguir la imposició i criteri de partit, en contra dels seus propis sentiments; res està més lluny del que representa poder manifestar el que de veritat pensen uns diputats. Al meu entendre, han actuat lliurement sense dependre de la pressió mediàtica de les sigles que representen, ajustant-se al dret democràtic trencant la disciplina escaient per la diversitat d´opinió que ha de prevaler en l´hemicicle. Potser les lleis no preveuen que això s´interpreti com un fet insòlit? Crec molt en les institucions, però no que aquestes vulguin fer imposicions disciplinàries envers les conductes, tothom entén el que representa figurar a les llistes de partit.
Per aquesta raó, el partit no té cap dret de destituir o fer fora cap diputat, atès que aquest ha estat votat pels seus electors. Haurien de tenir en compte que a altres països europeus també existeixen transfuguismes ideològics, i mai s´ha esdevingut cap ruptura pel fet, més aviat al contrari, els parlaments accepten el criteri polític, segons la necessitat vinculant del seu pensament, i defugen del col·laboracionisme dels partits intolerants que governen, com és el cas del PP.

Els coloms
Isabel Álvarez Octavio de Toledo. Banyoles.
Encara recordo quan els pares em portaven a Barcelona i anàvem a la plaça de Catalunya per veure els coloms i donar-los menjar en el palmell de la mà, cosa que em feia molta il·lusió. Amb el temps tot va passant, i els sentiments varien, concretament amb el tema dels coloms han variat totalment.
El colom sempre ha estat el símbol de la pau, a vegades amb la branqueta d´olivera a la boca, o sense la branqueta, però ara s´ha convertit en el símbol de la guer­ra: Es posen als teulats i els embruten fins a fer-los malbé, taquen la roba estesa, s´estavellen contra les finestres netes i a sobre d´embrutar els vidres queden ratllats per sempre. En fi, un desastre.
Però l´últim succés ha sigut l´excursió d´un colom pel tub de la xemeneia de l´extractor de la cuina: primer dos dies amb els crits de l´ocell, després la inutilització de l´aparell, després l´arribada del tècnic, que ho va haver de desmuntar tot per treure l´ocell mort, amb les seves corresponents despeses.
Hi ha algun sistema per eradicar aquesta plaga? Perquè en aquests moments s´han convertit en una amenaça. El que no sé és si que s´extingissin afectaria l´ecosistema, però el que sí és ben cert és que ara mateix aquestes aus afecten el meu sistema nerviós, i el de moltes altres persones que, com jo, som víctimes dels odiosos coloms.

Les anècdotes de Josep Figueres i Torró
Àngela Ferrer i Mató. girona.
En el Diari de Girona, el nostre, del diumenge 19 de gener, he llegit com sempre la crònica escrita pel senyor Mirambell, que per cert va ser mestre meu i la veritat és que sempre són estupendes. M´ha sorprès agradablement que parlés del senyor Josep Figueres i Torró ja que es dóna la casualitat que era un cosí germà del meu pare (es deia Cels Ferrer i Torró). Tots li dèiem familiarment «En Pepe» i és cert tot el que el senyor Mirambell diu d´ell. El mateix m´explicava el meu pare, que el considerava una persona intel·ligent i molt donada a les bromes i a riure amb franquesa de situacions ben normals. Era de tarannà jovial i va morir relativament jove.
Jo conec dues anècdotes d´ell que potser no van arribar als arxius però són curioses i m´ha semblat que fóra bo difondre-les.
Un dia havia de fer un reportatge (recordem que era periodista del Diari llavors anomenat Los Sitios) sobre una festa que s´havia de celebrar als jardins de la Devesa i ell, no sé si per mandra o per tenir l´agenda massa farcida, va escriure la crònica al vespre i abans que tingués lloc l´esmentat festival. El cas és que aquella nit va diluviar com mai i es va suspendre la festa, però l´endemà va sortir l´escrit d´en Pepe Figueres com si l´esdeveniment hagués tingut lloc de manera normal. Potser ara, amb els mitjans moderns, s´hauria pogut evitar el ridícul, però era tan apreciat que hi va haver qui s´ho prengué com una broma més del meu llunyà parent.
Una altra particularitat és que solia escriure les «Notas de Sociedad», en les quals parlava dels matrimonis que tenien lloc a Girona, dels naixements, presentacions en societat... un barrija-barreja d´actes que eren propis de l´època. El Diari en aquells moments era una gran font d´informació i alhora servia de «xafarderia» per als gironins. El que és curios és que el senyor Figueres tenia uns escrits «preescrits» per a cada esdeveniment i per donar un exemple a tots els que es referien al matrimoni acabava posant «Y los felices contrayentes han salido de viaje para visitar las principales Capitales del Reino», encara que en molts casos els nuvis només anaven a Montserrat. Ara amb això del «Reino» sí que hauria de canviar no solament la llengua sinó el terme de Regne, que no seria gens ben benvingut.
Són coses d´altres temps, però poden ser interessants per comprovar com i fins a quin punt ha canviat tot, inclòs el periodisme

Enllaços recomanats: Premis cinema