LA CONFERÈNCIA DE MONTREUX

27.01.2014 | 07:10
LA CONFERÈNCIA DE MONTREUX
LA CONFERÈNCIA DE MONTREUX

S acaba d'inaugurar a Suïssa una conferència auspiciada per les Nacions Unides per tractar de la intractable situació de Síria. Se la coneix com Ginebra II perquè continua la que es va celebrar el juny de 2012 en aquesta ciutat encara que aquesta tingui lloc a la veïna Montreux. La reunió ha començat malament amb els americans forçant el secretari general de l'ONU, Ban Ki Moon, a retirar la invitació que havia dirigit a l'Iran per participar, amb el boicot de bona part de les forces insurgents que acusen de traïdors els opositors presents, amb l'oportuna publicació de terribles fotografies de tortures portades a terme per les tropes governamentals (encara que també els rebels han comès crims espantosos), amb acusacions als rebels de ser terroristes i amb discursos insultants entre els contendents.
No cal ser ingenus perquè ningú esperava una altra cosa. L'excusa per desinvitar l'Iran és que no ha signat el comunicat final de la conferència de Ginebra I que diu que l'objectiu de l'exercici és constituir "un cos de govern transitori" amb "plens poders executius" i crear així un "entorn neutral en el qual pugui tenir lloc la transició política" i això alguns ho interpreten com una exigència que Bashar al-Assad deixi el poder ja, encara que en el paràgraf següent s'afirma que aquest cos "pot incloure a membres del present govern". És l'ambigüitat necessària per poder signar aquest tipus de compromisos i es presta a diverses interpretacions, com les que de fet han defensat americans i russos. Segons la meva opinió, la presència de l'Iran hauria pogut interpretar-se com una acceptació tàcita dels resultats de la reunió de Ginebra I, ja que en aquesta es basa l'actual convocatòria i d'aquesta forma s'hauria resolt el problema. Però l'oposició no volia perquè l'Iran és un actor molt important en aquest conflicte i té algunes -poques- tropes a Síria encara que els seus amics de Hezbollah hagin enviat uns 4.000 lluitadors per donar suport al règim. Només l'Aràbia Saudita i Qatar donen un suport en armes a l'Oposició tan important com el que Teheran dóna a Damasc i per això crec que la participació de l'Iran a Montreux hauria estat molt més oportuna que la de molts altres participants a la reunió que no se sap gaire bé què hi fan. Al cap i a la fi la pau no es fa amb els amics sinó amb els enemics.
No serà útil insistir en la retirada de Bashar al-Assad com a primera reivindicació de l'oposició perquè no ho farà i així li ha contestat el ministre sirià d'Exteriors, Muallem, al secretari d'estat nord-americà, Kerry, quan aquest ha dit que Al-Assad no havia de formar part del futur de Síria. No puc estar personalment més d'acord però passa que Bashar no està per això i de fet ja està preparant presentar-se a les pròximes eleccions per quedar-se set anys més en el poder. Si l'última vegada va obtenir el 97,6% dels vots, què no aconseguirà ara amb un país en guerra, milers de refugiats i desplaçats i àmplies zones de Síria en mans d'insurgents... Només votaran els seus. Tampoc sembla que la sort de les armes li sigui adversa i de fet hi ha molts sirians als quals no els agrada el règim però tenen encara més por dels emirats islàmics que les forces d'oposició creen a les zones que han alliberat i on s'aplica la llei islàmica i s'imposa un estricte fanatisme religiós. No m'estranya, és com elegir entre el foc i les brases.
Per això, seria intel·ligent centrar la conferència en el que es pot realísticament aconseguir a curt termini com la creació de mesures de construcció de confiança (MCC) entre parts que s'odien, l'intercanvi de presoners, altos el foc puntuals, l'obertura de corredors humanitaris per a l'auxili d'àrees assetjades sigui qui sigui que les domini, reunificacions familiars, informació sobre detinguts i desapareguts o sobre famílies separades per les capritxoses i canviants fronteres de la guerra civil... Particularment important és permetre l'arribada d'ajuda humanitària a zones on hi ha fam o on no es troben medecines bàsiques. I aquí els obstacles els posen tant uns com altres, no hi ha bons i dolents, em temo que tots són dolents. Si aquestes MCC funcionen s'haurà construït un mecanisme de contacte entre govern i oposició que pot ajudar a parlar d'altres temes polítics... quan sigui possible. Per això no crec que calgui prestar atenció als que afirmen que això distrauria del verdader objectiu de la conferència de Montreux, que és polític, perquè no crec que sigui el que pensen els milions de refugiats i desplaçats per aquesta guerra tan incivil.
Un altre objectiu de la reunió podria ser la creació d'un mecanisme internacional de seguiment del conflicte amb l'ONU, els russos, els americans i les principals potències regionals implicades, des de l'Iran a l'Aràbia Saudita, Qatar o Turquia, que segueixi el conflicte de prop, prengui mesures per evitar el seu agreujament, presti auxili concret als refugiats i desplaçats i afavoreixi també la necessària unió dels dispersos grups opositors la desunió dels quals és avui una de les principals bases del règim.
Em temo que, desgraciadament, la situació no dóna per a gaire més.

Enllaços recomanats: Premis cinema