Aquests dies es commemora la tràgica efemèride de l'holocaust, en bona part jueu, però que va significar la mort de més de 50 milions de persones a tot el món al llarg de la Segona Guerra Mundial. La nostra memòria, com la dels peixos, és minsa. A Auschwitz tenen el rècord de persones exterminades en la Guerra Mundial, la darrera gran Guerra Civil europea, superant el milió cent mil, el gruix de jueus del continent, però també una massa de republicans espanyols; gitanos d'arreu; homosexuals; gent d'esquerres, catòlics o protestants oposats al nazisme i ciutadans que feien nosa en el món paranoic i malalt dels nazis.
El nazisme va somiar una Europa unida, hereva de Napoleó, dominada pel Reich i els nazis. Aquests serien els amos de tot, tindrien trens d'alta velocitat i grans autopistes que partirien del nou Berlín, rebatejat com Germania, i anirien de vacances a les colònies de la Mar Negra, a l'actual Ucraïna. Economistes especialitzats han estudiat el nazisme, i han conclòs que el sistema es basava en la rapinya dels altres; grans fortunes arrabassades a les minories i en l'aprofitament dels recursos humans. Auschwitz era una fàbrica de dolor que sagnava fins al darrer alè a l'ésser humà, fent-lo treballar fins al límit i destruint-lo quan deixava de ser productiu. De vegades pensem que aquell dolor és llunyà, i l'enigma que una nació culta com Alemanya restés dominada per un boig ridícul com Hitler era un error històric. Però no n'aprenem. Vegin com avui assistim a guerres civils de baixa intensitat com a Síria, sense que la comunitat internacional faci res. Hitler, com Stalin, empren l'eclosió de la propaganda política com a sinònim de neteja de cervells. Les fàbriques de dolor continuen. Fosses comunes als Balcans ens parlen de la capacitat de l'ésser humà per destruir a qui no té la raça desitjada, a qui no pensa com tu, a qui no oneja la teva bandera.
Avui, a l'Europa dels tecnòcrates encorbatats, les ideologies ultradretanes creixen a l'empara d'un món global on el capital ha arribat a la Quarta Internacional del mercat lliure, i ni intel·lectuals, ni polítics, saben com reconduir el flux de calés que cada dia marxen, s'amaguen, als paradisos fiscals del món, alguns dels quals tenen seu a la mateixa Unió Europea. Hi ha enigmes com per què les SICAV, societats d'inversió, no poden tributar més enllà de l'1%, o per què no es poden gravar les empreses pantalla o aquelles que operen des d'un compte de països considerats com paradisos fiscals. Sense això, el sistema neix viciat, i el dolor entès no com una guerra armada, sinó com a crisi econòmica pels més dèbils, es perllonga.
