Hi ha una màxima segons la qual allà on vagis, sigui on sigui, t'hi trobaràs un català. Aquest fenomen, empíricament cert, funciona encara millor quan el llegeixes en la seva accepció territorial: en realitat, el que et trobes són gironins. Del nord i del sud, de l'est i de l'oest, de mar o de muntanya, de ciutat o de poble, però gironins, sempre gironins. Funciona localment, és a dir, que si vius a Barcelona topes amb un als semàfors, a les botigues, als parcs, als bars i als transports públics. Però també es manifesta en la globalització, quan viatges, quan et refugies. Un servidor, per exemple, se n'ha trobat a les dutxes d'una pensió de Boston (hi feia exactament el que malpenseu: dutxar-me), a dalt de tot de la Torre Eiffel, a la Boca de la Veritat de Roma, en una cafeteria de Normandia, en un monument d'Edimburg i a l'aeroport de Hèlsinki. Podeu dir "home, estaven de viatge, és normal". Normal? Quines són les probabilitats reals de trobar-se un gironí a diferents punts del planeta cada vegada que et desplaces? Quina és la proporció d'habitants nadius i visitants d'un país que justifica aquest atzar? Per quins set sous el destí, aquest cabró tan literari, t'alinea en la trajectòria d'un gironí en un país a milers de quilòmetres de distància? I el més important: quants gironins hi ha, per haver-n'hi tants a tot arreu?
En el fons deu tractar-se d'algun tipus de crida ancestral. No podem escapar-nos els uns dels altres perquè estem cridats a coordinar-nos, a fixar un rumb comú. Som una subdivisió d'espies tan secreta que ni tan sols nosaltres en som conscients, preparada per actuar i reclamar el nostre espai, que és el Món. Sí, gironines i gironins, per això ens trobem repartits per tota aquesta maleïda esfera: estem predestinats a dominar-la. Però hem d'establir normes, compatriotes. I la primera d'elles és que, si ens trobem en un país estranger, no cal saludar-se per la simple denominació d'origen. Així evitem ser detectats i, sobretot, aquests absurds i incòmodes silencis.
