Els comentaris de Cristóbal Montoro sobre els inconvenients de les balances fiscals, i la seva substitució per un balanç regionalitzat de la despesa pública com a base de decisió política, ha causat la lògica inquietud a Catalunya, no només en el món polític sinó també en l'empresarial, en el qual Foment del Treball ha reclamat que es mantingui el càlcul tradicional. Amb aquest, de fet, l'Estat només ha divulgat les balances del 2005 tot i que la publicació anual fou un acord del Congrés dels Diputats del 2004, clarament incomplert. Posteriorment la Generalitat va fer un altre càlcul, amb dades de 2010, que el govern central discuteix sense haver-ne ofert un d'alternatiu. Aquest havia d'arribar el desembre passat, segons el compromís de Mariano Rajoy, però en el seu lloc ens trobem amb un interrogant sobre la mena de guarismes que serviran de base per jutjar la suficiència del finançament de Catalunya. Sense prejutjar res, cal advertir que el mètode tradicional és utilitzat per estats federals per tenir un retrat fiable de les transferències interterritorials, i ajustar-les si cal. El debat sobre conceptes com solidaritat, redistribució o ajuda al desenvolupament s'ha de fer amb aquestes xifres sobre la taula, ja que només des d'una informació suficient es poden prendre bones decisions. En els últims dies, la discussió sobre les balances fiscals ha generat una encesa polèmica entre l'exsecretari d'Estat d'Hisenda Josep Borrell i el catedràtic de la Universitat de Colúmbia Xavier Sala i Martín. El que no és acceptable és que Montoro apel·li al fet que el nacionalisme fa servir el dèficit de les balances fiscals com a argument per la independència. Amagar dades perquè algú pot fer-ne un ús diferent al que voldríem no només ens deixaria a les fosques, sinó que és una apologia de la opacitat del poder, contrària a la transparència i a la democràcia. Totes les dades útils son benvingudes, però un debat serè necessita que es publiquin les balances de totes les regions i pel mètode tradicional.
