TANQUES FORA!

31.01.2014 | 00:00
TANQUES FORA!
TANQUES FORA!

"Quina justificació té que, encara avui, una part molt important del que havia estat el parc Central continuï sense accés, amb tanques opaques d'obra, amb l'accés vedat al pas dels vianants i a la mirada de tothom?"

o fa gaire dies ha fet un any de l'entrada en servei de la línia d'alta velocitat des de Barcelona fins a la frontera francesa. I gairebé per commemorar aquest aniversari s'ha materialitzat, de forma definitiva, amb més d'un any de retard, la connexió real amb França sense necessitat de canvi de tren a Figueres-Vilafant. Ara ja sabem que aquesta línia ha estat utilitzada per més d'un milió de viatgers en el darrer any, que la mobilitat entre Girona i Barcelona ha fet un canvi espectacular, i que hi ha una gran unanimitat a valorar positivament la ubicació de l'estació al centre de la ciutat de Girona. Més enllà dels debats conceptuals, i de fons, sobre l'alta velocitat, en termes relatius i en comparació amb la resta de línies de l'alta velocitat espanyola, si alguna línia tenia justificació era justament aquesta. Encara que sigui una pregunta retòrica, ens podríem preguntar quants diners ha deixat d'ingressar Renfe pel fet d'haver trigat vint anys a posar en servei el tram Barcelona-Girona-Figueres que ha tingut tanta acceptació.
La qüestió que vull plantejar avui, però, defuig el tema ferroviari i es vol concentrar en les conseqüències urbanístiques de les obres. Passat un any de l'entrada en servei de l'alta velocitat, quina justificació té que, encara avui, una part molt important del que havia estat el parc Central continuï sense accés, amb tanques opaques d'obra, amb l'accés vedat al pas dels vianants i al pas de la mirada de tothom? Per quin motiu, sense causa aparent, tot segueix com si encara s'hi estigués treballant, quan en realitat no s'hi fa res?
És veritat que s'han fet alguns avenços. S'ha obert el trànsit al passeig d'Olot, s'han acabat les obres d'urbanització del carrer Josep M. Gironella i la part que queda de la plaça d'Europa. És també veritat que han començat les obres al carrer bisbe Sivilla. Però és igualment cert que la connexió entre Girona i Sant Narcís és massa precària i està dominada per massa obstacles. Les tanques ressegueixen l'entorn de l'antiga estació del tren d'Olot, ocupen la major part de la plataforma de l'aparcament de l'entorn de la torre Girona, envolten l'edifici de la nova estació provisional de l'AVE, ressegueixen amb un punt de sinuositat el recorregut dels antics parterres del parc a l'entorn del carrer bisbe Sivilla, i senyoregen pels voltants dels accessos del que haurà de ser l'estació d'autobusos.
El manteniment d'aquesta ocupació abusiva de la via pública, per part d'Adif, no hauria de fer perdre de vista que tots els terrenys avui ocupats formen part del patrimoni municipal i s'inscriuen en la memòria col·lectiva dels gironins, com la recuperació ciutadana dels vells espais ferroviaris de la ciutat rescatats de la incúria per la compra que en va fer el municipi tant a Renfe com a FEVE.
Ara cal, doncs, amb urgència, eliminar tots els obstacles. És igual que el procés de reurbanització tingui els seus terminis i es faci en un pla d'etapes. En l'imaginari de la gent, tot l'espai tancat forma part d'un ús pri?vatiu d'un patrimoni públic, és un espai sostret per les obres al gaudi compartit dels ciutadans, i posa barreres, fronteres i límits a la passejada i a la mirada dels gironins que s'havien acostumat a deixar anar la vista per una extensió de zona verda que, entre la carretera de Barcelona i el barri de Sant Narcís, proporcionava sereni?tat i pau després de molts anys de separació física i psicològica de dues parts de la ciutat.
No hi fa res que Adif hagi de treballar per retornar a la ciutat l'espai, ocupat i mal?mès, en un estat d'urbanització raonable. Mentre no arriben les etapes corresponents, el manteniment de les tanques imposa unes restriccions inacceptables, perquè darrere d'aquests tancaments s'hi a?ma?ga la vergonya de la inutilitat de l'ocupa?ció d'uns espais buits on no es fa res i on s'escampen, desordenadament, barra?ques d'obres i coberts diversos, alguns dels quals estan destinats als cotxes dels treballadors inexistents d'unes obres ja acabades.
El mot d'ordre, doncs, és "tanques fora!". És millor un solar aplanat i amb sauló que el mur de la vergonya que amaga la incúria i l'abandonament. Només cal mirar pel forat de l'espai entre tanca i tanca per percebre nítidament aquesta inutilitat. Es tracta d'una devolució amb tota regla, d'una restitució i d'una reparació, de fer visible que preval la propietat comuna del municipi per damunt de l'interès parcial de les companyies del servei i de la infraestructura ferroviària.
Costa també d'entendre, per molt que es vulgui actuar amb conceptes modernitzadors de la urbanització de l'espai lliure i de les zones verdes, que la restitució urbana comporti tallar arbres que, escassament fa quinze o vint anys, els veïns de la zona ha?vien vist plantar i créixer. Ni els pins ni els pollancres abatuts no feien cap nosa es?pecial i s'haurien pogut mantenir sense cap necessitat d'haver de tornar a començar a viure el cicle vital d'una vegetació, a la nostra ciutat, que costa de veure créixer amb la dimensió dels arbres dels grans parcs urbans i de les grans avingudes de les ciutats del nord, Cantàbria i el País Basc o Navarra, per exemple, o de moltes ciutats centreeuropees que han deixat créixer els seus arbres fins a esdevenir una peça imprescindible i insubstituïble del paisatge urbà.
Plantar, tallar i replantar, té sentit en cas de necessitat manifesta, i no en té cap si esdevé un exercici permanent de nova experimentació sense deixar que les coses es posin i sedimentin, amb un pòsit de regust vellutat, del temps que s'escola deixant que madurin les ciutats com adquireixen solatge els bons vins.
L'efervescència vibrant d'un vi jove té la gràcia del moment. Com la plantada d'arbres nous. Però la bona criança, la reserva autèntica, atorga al temps i al ritme de la vida un valor que no permet desaprofitar aquesta autèntica maduració de les coses, que han de durar i han de servir les generacions presents i han de rebre en herència les generacions futures.
Cal, doncs, actuar amb energia immediata i, alhora, amb sàvia previsió per al futur. Tanques fora i maduració lenta, des de la proclamació màxima de tots els valors del patrimoni col·lectiu.

Enllaços recomanats: Premis cinema