Anònims

01.02.2014 | 00:00
Anònims
Anònims

El que van fer diumenge a la gala dels Grammy, la més mediàtica de la música terràqüia, Guy-Manuel de Homem Christo (1974) i Thomas Bangalter (1975), àlies Daft Punk, té gran mèrit en un univers ple d'egòlatres per hectàrea quadrada: triomfar amb gran ressò des de l'anonimat més absolut. El duo francès va obtenir quatre Grammys pel seu àlbum Random Access Memory sense treure's la màscara; van actuar en presència de celebritats mundials i davant d'audiències televisives potencialment milionàries amb la cara tapada, i van recollir els guardons vestits de robot, sense deixar anar cap de les ximpleries tan típiques de famosos que s'apropen a un faristol de metacrilat equipat amb un micròfon. Renunciar a un minut tan gloriós només és a l'abast dels escollits en un món on el primer idiota que passa una estoneta en un plató de televisió s'arriba a creure que és algú digne d'admiració.
Homem Christo i Bangalter es van conèixer el 1987, però Daft Punk no va veure la llum fins als anys 90. L'abril de 2013 van llançar el seu darrer treball, que al cap de tres mesos ja havia venut 2,4 milions de còpies, malgrat les màscares.
L'anonimat pot amagar al darrere una estratègia de màrqueting, que a jutjar per les xifres de vendes de la parella de músics francesos només es podria qualificar d'èxit rotund. Ara bé, a aquestes alçades, la necessitat dels Daft Punk de fer segons què per vendre s'intueix més aviat escassa.
S'imaginen un món on els músics fessin música i no pas discursos? On artistes, músics, esportistes o cuiners, per citar alguns oficis, no pronunciessin ni una sola estupidesa durant anys? On periodistes no n'escrivíssim? Seríem capaços de viure sense la dosi diària de bajanades d'uns i altres? Molt probablement no. O sigui, que Daft Punk no són més que l'excepció que confirma la norma.

Enllaços recomanats: Premis cinema