Hi ha un captaire a la porta de cada sucursal bancària i l'expectativa no és que hi hagi menys captaires sinó menys sucursals. És una altra conseqüència de la crisi i de la recollida dels seus beneficis. Menys bancs, menys sucursals, menys bancaris. L'elecció del lloc és molt correcta. Els captaires es col·locaven a la porta de l'església perquè allà la caritat, virtut teologal, era un valor. No feia falta que algú tingués molts diners, n'hi havia prou que volgués ser virtuós amb una almoina. En un banc el valor són els diners i la virtut seria guanyar-ne sempre sense perdre'n mai però com que van caure en el vici del joc i el pecat de la cobdícia ara ni tan sols en presten. El captaire sap que els diners només surten per anar al furgó blindat però també que entren a la butxaca de clients que només poden acudir a deixar-ne.
La porta del banc és un lloc objectivament bo. On ara és el captaire demanant diners, fa res hi havia un anunci del banc ferint-ne. De la relació causa-efecte entre el banc i el captaire es podria parlar, encara que a risc que acusessin aquest text de demagògic. La crisi va començar pels bancs, que cada vegada són menys, i està acabant pels captaires, que cada vegada són més. El pidolaire, com a última baula de la pobresa, hauria de ser dissuasiu, recordatori però... com que som tan estranys...
El captaire bancari d'una sucursal del meu barri a vegades deixa el seu lloc i el que té: un parell de caixes de cartró, la que usa de coixí i la petitòria, amb unes monedes, per donar la possibilitat de l'autoservei d'almoina. Abandona unes monedes a la porta d'un banc malgrat que allà dins poden haver-se venut preferents a pensionistes i contractat hipoteques amb analfabets. Deixa gairebé tot el que té a l'abast de qualsevol i el banc té el poc que guarda a la sucursal sota estricta vigilància humana i electrònica. La base de la mendicitat és la confiança.
