Hi ha un seguit de polítics espanyols, en una línia d'intervenció que va encapçalar durant uns anys l'expresident José María Aznar, que es consideren convocats a deixar una empremta perdurable a la història d'Espanya consistent a redimir Catalunya, que des del seu punt vista vol dir espanyolitzar-la, en termes del ministre Wert, és a dir que deixi de ser una singularitat dins del conjunt. Això fonamentalment passa per limitar-ne el poder polític i per residualitzar-hi els factors que en defineixen la personalitat, sobretot la llengua i la cultura, però també el dret. L'evolució dels fets demostra que aquesta manera de concebre la realitat espanyola hi genera un conflicte greu que n'està posant en risc la continuïtat.

La política requereix intel·ligència, coneixement profund del país, capacitat d'anàlisi, esperit constructiu, compromís amb el diàleg i intuïció per preveure els escenaris de futur i per preparar-se per afrontar-los reeixidament. Aparentment aquestes qualitats no caracteritzen alguns dels nostres dirigents polítics i certament no demostren respondre a aquest perfil els qui s'entossudeixen, en un exercici imprudent d'ignorància o d'arbitrarietat, a prescindir de la diversitat a l'hora d'exercir les seves responsabilitats institucionals. De nou es fa oportú evocar la distinció que Max Weber va formular, a la seva conferència La política com a vocació, entre l'ètica de la convicció i l'ètica de la responsabilitat, en el sentit que en l'acció política al capdavant d'una institució no es pot actuar només des de les pròpies conviccions, a les quals mai no s'ha de renunciar, sinó que, a més, cal tenir en compte una visió de conjunt, ja que es representen persones que no comparteixen la nostra ideologia i s'han de gestionar realitats complexes. Els qui presideixen les institucions no poden negligir una visió integral de la societat, és a dir no han d'abandonar mai les pròpies conviccions, però tampoc no han de menystenir mai les dels altres.

I això em duu a Albert Camus i al Marroc. El 6 de novembre de 1955 el primer ministre francès Edgar Faure renunciava al Protectorat francès sobre el Marroc i reconeixia Mohammed V ben Youssef com a soldà. El dictador Francisco Franco hi reaccionava amb unes declaracions en què afirmava que el Marroc no estava prou madur per exercir la democràcia. Albert Camus s'hi referia el 9 de desembre d'aquell any des de les pàgines de L'Express dient que Franco tampoc no considerava el seu propi país digne de merèixer-la. Però els esdeveniments es precipitarien: el 2 de març de 1956 es proclama la independència del Marroc, el dia 7 d'abril el Govern espanyol es veu obligat a renunciar al seu Protectorat sobre el Marroc i el mes d'agost el soldà Mohammed V és proclamat rei del Marroc. De fet, Camus, que rebria el Premi Nobel l'any 1957, havia rebutjat ja l'any 1952 de col·laborar amb la Unesco després que aquesta organització acceptés la incorporació de l'Espanya franquista.

De vegades fa l'efecte que alguns senten nostàlgia del franquisme.