La immersió lingüística a les escoles va ser, de totes les polítiques aplicades pel primer govern de CiU, amb el suport dels partits que llavors estaven a l'oposició, la que més credibilitat va donar a l'autonomia de Catalunya. El lingüista Miquel Siguan havia promogut la idea d'educar els alumnes en la llengua minoritzada. Amb el franquisme encara recent, el Parlament català va llançar un missatge claríssim: el model autonòmic realment podia permetre a Catalunya ?desenvolupar a fons les seves pròpies polítiques i incidir en el manteniment de la seva identitat. Aquesta convicció es va reforçar quan el Tribunal Constitucional va avalar el mètode. La llei de normalització va poder ser, encara, aprofundida i millorada, amb grans majories al Parlament repetides una legislatura darrere una altra. La immensa majoria de la població havia entès que l'escola és l'únic espai on milers i milers de nens i nenes no catalanoparlants poden incorporar el català com una llengua pròpia el ple domini de la qual (no el simple coneixement) els donarà més oportunitats, els farà sentir més arrelats i els farà a ells els principals beneficiaris del domini de l'idioma. I també una immensa majoria havia entès que aquest procés no és possible sense una plena immersió; de fet, fins i tot amb una plena immersió hi ha un percentatge de joves que no aconsegueixen l'objectiu. Aquesta semblava una pàgina passada i superada. Però el nou Estatut i la posterior sentència del TC ho ha canviat tot. De cop, un espai d'autogovern i de preservació de la identitat que ja semblava garantit s'ha començat a veure assetjat, sentència darrere sentència. En imposar la presència també del castellà, en la mesura que sigui, es projecta el missatge nítid que no hi havia res garantit, i que el camí avançat pot ser retrocedit digui el que digui el Parlament i digui el que digui la comunitat educativa i el consens social. Aquesta és la veritable substància de les sentències del TC, el Suprem i el TSJC. Tota la credibilitat que la immersió va atorgar al sistema autonòmic s'esmicola. Sobretot perquè els tribunals no valoren la qualitat i utilitat social del sistema, sinó la imperiosa necessitat que el castellà sigui present a les aules, no per inexistents raons de necessitat pedagògica o social, sinó per imperatiu constitucional. I aquesta obligada presència del castellà té un valor tan elevat que, només que un alumne ho demani, ha d'abastar tota una aula en un percentatge dictat no per pedagogs sinó per jutges. La idea que, a l'Estat espanyol, res pot ser només en català, marca un límit rotund al sistema autonòmic. Aquesta constatació deu haver fet tant per radicalitzar el catalanisme i erosionar la confiança en l'autonomia com la immersió va fer, en el seu moment, per legitimar-la.
