La crisi derivada del crac ?financer del 2008, l'austeritat ?necessària però dràsticament imposada així com la caiguda del sector de la construcció-immobiliari, estan ensenyant la cara més amarga, més cruel, de les desigualtats, de la pobresa. I al mateix temps, s'està consolidant un canvi d'ordre social amb una classe mitjana i ?popular cada dia més empobrida i amb ?menys esperança. Els joves més formats estan abocats a l'emigració forçosa i es produeix a Catalunya la inversió del ?fenomen migratori. Recordem que l'any 2000 Catalunya tenia 6,1 milions ?d'habitants i que el 2009 havia arribat a 7,6. En deu anys hem passat d'engolir un dels ?fluixes migratoris més ràpids i densos de la nostra història, a ser un país d'emigrants.
La crisi també evidencia que l'estat del benestar construït els darrers trenta anys -els serveis públics essencials (pensions, renda mínima, sanitat, educació, ?universitats, suport a les persones amb ?dependència)- és i era tendre, fràgil. ?Catalunya i ?Espanya arriben tard a causa del llarg franquisme a diferència de molts països de la Unió Europea desenvolupats després de la Segona Guerra Mundial.
La crisi és el terreny abonat per veritables canvis de model, no de reformes sinó de contrareformes.
En només dos anys, el Govern del Partit Popular ha fet o ha enunciat molts canvis normatius de fons que afecten les llibertats individuals i col·lectives; i la igualtat d'oportunitats. Són la Llei Educació-Wert, la de Seguretat Ciutadana i Seguretat Privada; les reformes sanitàries amb privació de l'assegurament sanitari a persones amb situació irregular administrativa, emigrants i copagaments a pensionistes; la Llei de la reforma de l'avortament, la disminució beques universitàries, la Reforma laboral, l'augment de les taxes judicials, etcètera.
A Catalunya, el Govern de CiU ha decidit retallar els serveis bàsics (sanitat, educació, serveis socials) i el país ha perdut lideratge per minimitzar les desigualtats. En política es peca per acció però també molt per omissió, com és el cas del Govern. La pèrdua de qualitat i equitat dels serveis públics, juntament amb un atur a l'entorn del 25%, així com la precarietat laboral i les contrareformes de l'Estat, estan contribuint a consolidar una societat amb més escletxes socials.
Disposem ja de dades que ens indiquen que estem al davant d'un canvi de cicle que ja ha començat i que cal esmenar amb urgència. Per primera vegada des de fa dècades hi ha un increment de la mortalitat que sembla justificar-se en l'augment de morts de persones grans d'infeccions respiratòries i una disminució de la vacunació antigripal (la taxa bruta de mortalitat, el numero de morts per 1.000 persones, el 2010 era de 7,89 i el 2012 de 8,37; en l'última dècada la mortalitat disminuïa i des de 2010 fins el 2012 la mortalitat s'ha incrementat a Catalunya un 6,28%). L'increment de suïcidis se situa a l'entorn del 20% entre el 2010 i el 2012 (l'any 2010 les morts per suïcidi eren de 435; el 2011 478; el 2013 526 segons dades oficials superant els d'accidents de circulació). La disminució de l'esperança de vida, l'aparició de casos de precarietat nutricional per la pobresa (el mateix Departament de Salut ha acceptat l'existència de com a mínim 660 casos) i les dades publicades de mortalitat infantil de 2012 indiquen també un canvi de tendència (l'any 2010 la taxa bruta de mortalitat infantil, defuncions de menors d'1 any per 100 nascuts vius, era de 2,6; l'any 2012 de 3,5). Malgrat tot això Catalunya té uns bons indicadors de mortalitat, equiparables als països més desenvolupats del món. Però cal tenir consciència que el canvi de cicle ja iniciat està consolidant un model social en el qual s'observa una clara pèrdua en la igualtat d'oportunitats. Cal rebel·lar-se del fatalisme cap a la desigualtat. Cal liderar el present perquè afecta ara la vida de les persones i condiciona el futur.
A Catalunya cal, igual com va fer Roosvelt el 1932 durant la Gran Depressió, amb un atur que era de 25%, liderar el canvi a través de propostes com el New Deal, inspirat en Relieve, Recovery and Reform (tranquil·litzar, recuperació i reformes), prioritzant l'economia productiva i reformant els serveis de seguretats. És necessari recordar l'exemple de Roosevelt, que es va dotar d'un Brain Trust (grup d'all nivell d'acadèmics de les universitats de Columbia i de Harvard) per orientar la recuperació les reformes i preveure les desigualtats.
Catalunya dins la Unió Europea haurà de recuperar els postulats de Keynes, que buscava solucions específiques als problemes concrets que s'anaven plantejant, i assumia també els problemes estructurals del model econòmic i financer, la transformació de l'estructura productiva i de la competitivitat. Keynes deia que de l'economia li interessava fonamentalment el seu component moral, que l'economia era "un instrument i no una finalitat" que havia d'esdevenir "una ciència moral i no natural". Catalunya ha de tornar a aquests postulats.
Catalunya, doncs, més enllà del debat nacional, que no es pot obviar i pel qual s'han de trobar solucions a mitjà termini, ha de ser conscient que les contrareformes estan servides i que dependrà de nosaltres barrar-ne el pas a través de lideratge, de reformes del model productiu i d'una veritable aposta a favor d'una societat culta, formada per persones lliures i amb igualtat d'oportunitats.
